login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El taller de escritura" i "Un día perfecto"

Em sap greu, però moltes vegades no ho puc evitar: qualsevol pel·lícula que tingui alguna lectura política, per llunyana que sigui, em porta a pensar en el procés. M'ha passat amb les dues cintes que he vist el cap de setmana. Procuraré no fer-me pesat i desgranar-hi altres coses, però sempre he cregut que en tota obra d'art el primer que fas és llegir-te a tu mateix i a les teves circumstàncies.

El cas és que adoro el cinema de Laurent Cantet. En un moment en què en general em sento allunyat de la fascinació pel cinema francès que havia tingut, Cantet continua seduint-me. Ho feia fa vint anys amb “Recursos humanos”, en fa deu amb “La clase” i ho fa ara amb “El taller de escritura”. De fet, aquest nou film té diversos punts de contacte amb la seva predecessora de fa una dècada: inquietuds adolescents al voltant d'una presència adulta que no sempre sap com gestionar-les, diversitat cultural i conflictes identitaris. La primera part de la pel·lícula es consumeix amb un plaer absolut: com a “La clase”, la grapa i la càrrega de profunditat dels diàlegs, recitats amb energia i espontaneïtat pels actors, em desborda. Voldria aturar la projecció i analitzar amb calma cada frase. Potser algú les considerarà dissertacions tòpiques, però cadascuna amaga més racons dels que sembla. En aquesta primera part, la principal sacsejada que ha experimentat la societat francesa respecte de fa deu anys és sens dubte el terrorisme islamista. Algunes de les associacions d'idees terribles que fa l'adolescent protagonista entre els fets del Bataclan i la identitat musulmana d'algun dels seus companys les he hagut de sentir, per desgràcia, en boca d'amics meus després dels fets de la Rambla. Ho vaig combatre enèrgicament i ho faré sempre que calgui: els musulmans que viuen entre nosaltres no s'han de justificar de res, no han fet res de dolent. Bé, però: on queda el procés? Doncs, en primer lloc, en una frase que em va fer somriure de complicitat: “Ja sabem què volen dir els que diuen que no s'ha de parlar de política.” Però, sobretot, en una segona part incòmoda i inquietant, en què observem com el protagonista es deixa seduir per la ultradreta nacionalista. Una sola línia de diàleg em porta a plantejar-me si tenim el risc de convertir-nos en allò contra què lluitem (és sa revisar de tant en tant les pròpies creences per no caure en el fanatisme), però és molt evident el que la pel·lícula denuncia: l'ultranacionalisme imperialista dels estats, i no cap altra cosa. Aquest cap de setmana han passat a Catalunya coses molt preocupants. Perquè, certament, hi ha un polític català irresponsable, fanàtic, feixista i xenòfob que ha decidit atiar l'odi i buscar l'enfrontament civil. I no es diu Quim, precisament.

No se'n sortirà, no ens hi trobaran, però a vegades penso que ens volen portar a aquella balcanització que cínicament tant diuen que els esgarrifa alhora que tenen els sants collons de titllar Quim Torra (un home que no em fascina especialment, però que mereix un respecte ni que sigui pel que representa) de Milosevic. Una altra vegada la carta del món al revés del supremacisme. “Un día perfecto”, de Fernando León de Aranoa, decideix tractar el conflicte dels Balcans sense posicionar-se, situant l'acció en un lloc indeterminat i volent mostrar simplement (que no és poc) l'absurditat macabra que presideix la quotidianitat de les zones en conflicte. Volent ser honesta, pateix del mateix mal que arrossega des de fa molt de temps l'esquerra espanyola: una suposada neutralitat que en realitat és complicitat amb l'opressor: ja se sap que a les guerres ningú està lliure de culpa, però si tan clar tenen (jo també) que el bàndol legítim a la seva (i nostra) guerra civil només era un, per què costa tant posicionar-se en contra de l'agressor i a favor de l'oprimit en altres casos? Qui va ser, el supremacista? I qui ho és ara? En fi: a banda d'això, la pel·lícula no està gens malament. Arrenca amb potència (la mateixa que la de la furgoneta conduïda per Tim Robbins), amb un humor negre arriscat però que és l'única sortida intel·ligent per denunciar la realitat fugint de sentimentalismes estèrils. En alguns moments, els diàlegs de León de Aranoa semblen recuperar la grapa que no tenien des de l'encara no superada “Barrio”, però li costa mantenir el to. La força inicial s'apaga una mica, però en general manté el pols, només llastada per una història de desamor que no aporta res i que és totalment prescindible.

Comentaris (1)29-05-2018 01:29:00

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: