Suposo que hi ha dues maneres de gaudir de la saga "Terminator". Una és gaudir de l'evolució dels efectes especials, de les persecucions, de l'espectacle en si. L'altra és embadalir-se amb les paradoxes temporals, amb el to llegendari de la història. Evidentment, aquests dos enfocaments no són necessàriament excloents, però és inevitable que en cadascú pesi un més que l'altre. Doncs bé, en aquest sentit estic convençut que els del primer grup no hauran quedat decebuts de l'experiència d'aquest nou i inesperat "Terminator". Aquells que pertanyem al segon grup, en canvi (o almenys parlo per mi), malauradament no podem dir el mateix.
Sempre he concebut "Terminator" com una tragèdia grega moderna: la impossiblitat d'uns personatges que coneixen el seu destí terrible de poder fer res per canviar-lo. I, sobretot, el fet que com més lluiten per fugir del seu destí més s'hi acosten i el provoquen. Segurament és per això que considero que el final de "Terminator 3" és exemplar i no he entès mai que hagi estat una pel·lícula tan menyspreada. I, pel mateix motiu, vaig considerar innecessària i plenament oblidable (de fet, no en recordo res) "Terminator 4". I amb "Terminator: Génesis" confiava que es tornés al vell esperit. Ho aconsegueix amb comptagotes, amb homenatges desganats i precipitats als orígens, però no queda res del que per mi és el gran tema: la inevitabilitat del destí. Al contrari: introdueix una trama temporal paral·lela que ho embolica tot gratuïtament i sense gaires explicacions. Molta acció i poca reflexió.
Hi ha només tres coses que aconsegueixen dèbilment que la pel·lícula se'm faci mínimament simpàtica. Tres detallets insuficients. La primera és, naturalment, la paròdia autoconscient de Schwarzenegger, convertit ara amb prou gràcia en un model de Terminator "vell, però no obsolet" per protagonitzar aquesta mena de pel·lícules d'acció. La segona és el capgirament de rols respecte de la primera entrega: Sarah Connor ja no és una bleda assolellada a qui cal protegir, sinó que és qui porta les regnes. Hàbilment, el guió ho remarca posant a la seva boca una frase adreçada al seu suposat protector que en la pel·lícula original anava en la direcció contrària: "Puja al cotxe si vols continuar vivint." I ara no és ella qui decep inicialment les expectatives del soldat enviat a través del temps a rescatar-la, sinó a l'inrevés. És un bon signe dels nous temps, en què la dona ha canviat el seu rol i ja no és la criatura indefensa a qui cal salvar sinó que ha pres la iniciativa. I, finalment, la idea que les màquines han escollit un nou sistema d'envair-nos, que no és altra que el de les telecomunicacions; els mòbils intel·ligents que ho connecten tot amb tot. Aquí el plantejament és gairebé subtil i brillant: mostrar com una persona vinguda en un viatge temporal de 1984 (de fet, no caldria ni anar tan lluny) veuria amb absoluta estranyesa la nostra dependència d'aquests aparells.
Però en general són petites espurnes insuficients per salvar una pel·lícula massa erràtica, i que comet dos errors per mi imperdonables: intentar personificar innecessàriament el sistema informàtic Skynet i, sobretot, profanar inútilment el personatge intocable de John Connor. A més, la pel·lícula perd moltíssim del romanticisme del joc del gat i la rata entre perseguits i perseguidor. Es perden aquelles pauses en què es respirava una tensió latent que feia que la saga flirtegés tímidament amb el gènere de terror. Aquí tot és acció desbocada, i personatges i història perden tot el carisma, de manera que el que veiem es perd en la vulgaritat de qualsevol pel·lícula d'acció actual. I a sobre ja no queda ni la idea de la inevitabilitat del destí. És clar que, ben mirat, això és un altre símptoma dels temps. Déu ha mort, i amb ell el destí. Són mals temps per a la mitologia. És moment per a l'angoixa de la llibertat il·limitada (com suggeria Alessandro Baricco a "Novecento", el món és un vaixell amb massa possibilitats). I, sobretot, aquests temps líquids no hi entenen de destí. Però el que queda potser encara és pitjor: se'n diu incertesa.