Suposo que a vegades passa que la manera com reps una pel·lícula depèn molt del moment, de l'hora, de l'estat d'ànim... El cas és que ahir aquestes coordenades no eren pas del tot dolentes, però potser un diumenge a la tarda demana una cosa més entretinguda. No ho sé, però el cas és que, malgrat que sóc conscient que sonarà a blasfèmia, vaig considerar que "Tots els homes del president" era una pel·lícula més aviat avorrida. Sóc conscient de les virtuts del film: un guió rigorós, implacable i impecable; unes actuacions carismàtiques i convincents; una trama de detectius en el marc del periodisme... Però tot s'explica d'una manera massa complicada, i si no arribo a saber què va ser el Watergate dubto que amb aquesta pel·lícula ho hagués entès. Tot es perd en un laberint impossible de noms i més noms (hi insisteixo: segurament calia una mirada més atenta que el tedi d'un diumenge a la tarda impedeix), i en alguns moments es fa inevitable desconnectar. Tot i així, hi ha un parell de troballes absolutament per al record: la il·luminació de Veu Profunda a l'interior dels aparcaments subterranis i, sobretot, la seqüència final en què els dos periodistes protagonistes comencen a desmuntar amb l'article que estan escrivint una reelecció de Nixon que tot just s'està produint en el mateix moment en un televisor que queda a un costat del pla fix. De cinema ben fet, en aquesta pel·lícula, n'hi ha molt; és només que s'hauria agraït una mica més de pebre.
El partit del Barça de just després tampoc va ser un prodigi narratiu, però l'equip va complir i va deixar unes quantes bones notícies. La recuperació de jugadors com ara Alves i Adriano és sens dubte benvinguda i permetrà disposar de més efectius en les rotacions, però el millor va ser el missatge que va semblar voler enviar Luis Enrique. Després d'uns dies en què tot el barcelonisme mostrava amb raó la seva preocupació per la precarietat d'efectius en la zona ampla, va semblar que l'asturià volia dir-nos: "tranquils, sempre podem jugar amb un migcampista pur menys." Així, l'equip tècnic va aprofitar la teòrica inferioritat del rival per provar un 4-2-3-1, en què a la pràctica Messi es convertia en el tercer migcampista. Rakitic i Messi es van adaptar perfectament al seu nou rol i van jugar un gran partit i, malgrat que hi ha coses per polir (el joc per les bandes era ineficaç i els laterals i els extrems no s'acabaven d'entendre entre ells), l'opció es va mostrar com a vàlida tant per donar descans a migcampistes titulars com per si algun dia cal una remuntada d'urgència i un plantejament més directe i ofensiu. Una altra cosa és que necessitem que Sandro i sobretot Munir facin un pas endavant, ja que sense Rafinha també la zona ofensiva s'ha quedat sense més possibilitats de rotació per al trident. Al final, i malgrat tots els invents que en algun moment podien fer témer pel resultat, un altre dia a l'oficina i continuem sumant. I a més Bartra, i no només pel gol, va fer un molt bon partit que li hauria de servir per agafar confiança. La situació numèrica de la plantilla a hores d'ara, i més fins al gener, no és l'òptima; però quedem-nos amb les coses bones, que de moment i a les alçades de temporada en què ens trobem no són poques.
