Acabo de tornar a veure, després de molts anys, “Trainspotting”. No recordo si l'havia vist un cop o més, ni si la vaig veure fa vint anys (moment en què va sortir) o en fa alguns menys. Però sigui com sigui feia molt, i volia tornar a veure-la perquè tinc ganes d'anar a veure la seqüela. I, si no val res, doncs mala sort.
M'ha agradat molt tornar-la a veure. En recordava força nítidament diverses escenes, òbviament les més conegudes: la del vàter i, sobretot, la del mono. Però també recordava força el discurs que es marca el personatge d'Ewan McGregor a propòsit de la seva condició d'escocès, i crec que encara m'ha fet més mal ara que llavors: “no hem sabut ni trobar una cultura decent que ens colonitzés.” I, en fi, naturalment també ha estat una delícia retrobar-me amb la seva magnífica banda sonora. Recordo que la primera vegada que la vaig veure em va fer arrufar el nas per la seva ambigüitat moral respecte de les drogues (és curiós: era força més moralista fa dues dècades que no pas ara). Perquè, per una banda, la pel·lícula mostra amb tota la cruesa les conseqüències de l'addicció; però, per l'altra, la presenta d'una manera romàntica, com a ideal de vida enfront de l'adotzenament de les masses. Sigui com sigui, el film va marcar època, tot i que per mi la pel·lícula definitiva sobre el món de les drogues probablement va arribar després amb “Rèquiem per un somni”, perquè aquesta pel·lícula de Darren Aronofsky presenta criteris de muntatge que superen la trencadora proposta de Danny Boyle i, sobretot, perquè ja no queda ni rastre d'ambigüitat moral: la droga apareix definitivament com allò més devastador (sense subratllats moralistes, però amb coherència i contundència), i l'addicció ja no és una elecció sinó una conseqüència de l'entorn.
Però el que més m'ha sorprès és el final, ja que el darrer monòleg d'Ewan McGregor sembla certament preparar el territori per a una seqüela que llavors ni s'intuïa. La pregunta inevitable és, doncs, la següent: haurà complert el seu personatge la sorneguera promesa de redempció entesa com a immersió en la convencionalitat social? I més encara: seran els personatges de “Trainspotting” vint anys després l'encarnació de la síndrome de Peter Pan o bé la d'una generació desenganyada? O és el mateix? Aquest cap de setmana sortirem de dubtes.