login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Trainspotting 2"

Doncs ha passat el que havia de passar: “Trainspotting 2” té molt més de decepció que de troballa, d'innecessària que de completiva, d'operació comercial que d'obra artística... Ara bé: alguna cosa la salva? Doncs, en certa manera, sí.

Comentava l'altre dia que el més interessant de retrobar el film original era descobrir que la interpel·lació final a l'espectador d'Ewan McGregor obria perfectament les portes a una seqüela per poder comprovar si la seva sorneguera promesa s'havia complert o no. I, mentre esperava les hores que quedaven per a la seqüela, vaig veure clar quina seria l'aposta més clarivident: en contrast amb la mirada confiada i desafiant del protagonista en el pla final, orientada clarament cap al futur, la nova cinta havia de parlar per força del passat. Perquè arriba una edat (jo m'hi trobo perillosament a la ratlla) en què el cap et va més enrere que endavant. I sí: en efecte, els personatges de “Trainspotting 2” viuen clarament ancorats en el passat, incapaços d'avançar. D'acord: la nostàlgia és un tòpic, i la pel·lícula juga clarament la carta barroera d'encomanar-la a l'espectador, però era la millor opció per dotar el film de certa profunditat i, sobretot, de cert sentit. Un dels moments més devastadors de la seqüela es produeix quan McGregor intenta reproduir els eslògans de l'obra original però li surt una crítica demolidora (que comparteixo) per aquest nou món que fa vint anys no existia, marcat per la banalitat causada per la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes socials. Definitivament, s'imposa l'opció de la generació desenganyada: el món és més suposadament còmode ara, però infinitament pitjor que fa vint anys. Amb tot, Boyle no renuncia a una mirada d'esperança, en la possibilitat representada pel fill del personatge de Robert Carlyle i en la traïció molt menys nihilista i molt més carregada de raons amb què clou la segona entrega.

Malauradament aquests punts de lucidesa són massa intermitents, i en general produeix certa tristesa comprovar com l'esperit indomable de la primera “Trainspotting” ha donat pas a una pel·lícula narrativament força maldestra i entregada a la convencionalitat. Potser és que el que triomfa és aquell altre tòpic, aquell eslògan afortunat que resa que, avui en dia, la nostàlgia ja no és el que era.

Comentaris (1)25-02-2017 00:43:16

davidcuencadavidcuenca blog, 27-02-2017 16:03:06

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: