El punt de partida de "Transcendence" és sens dubte interessant, i gira al voltant d'un dels temes potser més explorats darrerament per la ciència-ficció: la intel·ligència artificial. La primera part de la pel·lícula, sense ser res de l'altre món, es deixa mirar, i les comparacions amb "Her" es fan inevitables: què defineix la nostra identitat? Què és allò que ens singularitza? En què consisteix allò que anomenem consciència? Però aviat queda clar que l'aposta de "Transcendence" és una altra, i que es basa en l'espectacle per l'espectacle.
No hauria tingut res en contra que la pel·lícula combinés acció i reflexió. Així ho va fer de manera magistral la nissaga "Terminator", que de propina ens va deixar una actualització brillant dels preceptes de la tragèdia grega clàssica. Però aquí el pretès embolcall reflexiu queda en un autèntic foc d'encenalls, i la funció només se salva gràcies al carisma de Johnny Depp i el bon fer de Rebecca Hall, mentre Morgan Freeman continua acomodat en el seu rol d'etern secundari de prestigi. De mica en mica, la trama deriva en un deliri panteista i pseudoecologista en què les poques idees interessants (que els terroristes siguin els reaccionaris, que el desig megalòman de salvar el món acabi essent nociu i contraproduent) queden diluïdes al servei d'un desenllaç excèntric que no hi ha per on agafar.
En fi, que hauré de continuar esperant la pel·lícula definitiva que reflexioni sobre les bondats i les maldats de la tecnologia (l'última que ho va fer seriosament va ser "Gattaca"?), perquè a aquesta pel·lícula li ha passat el mateix que al seu protagonista: de tant voler transcendir, ha acabat passant-se de frenada i estavellant-se.