login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Tres anuncios en las afueras" i "Las aceras de Nueva York"; i futbol: Real 2 - Barça 4

Dissabte rodó. Primer, tot dinant, ens assabentem que el Girona ha golejat Las Palmas. Després, tot entrant a la sala de cinema, que el Madrid acaba de perdre a casa contra el Vila-real (com m'arriba a agradar el color groc!). I, quan finalment comença la pel·lícula, una joia es desplega al voltant dels nostres ulls. “Tres anuncios en las afueras” és una meravella absoluta. Hi arribem atrets pel meu gust per les pel·lícules de l'Amèrica profunda i, realment, podria passar per una dels germans Coen (sensació que, certament, reforça la brillant presència de Frances McDormand). Perquè ens trobem davant d'una tragèdia envoltada de comèdia negra, amb uns diàlegs brillants i amb unes situacions absurdament humanes (o humanament absurdes). Se la compararà amb “Comanchería”, una altra delícia, però és deliberadament menys sòbria i va més per aquí: en aquest cas, no hi ha cap lògica en el comportament dels personatges. Ni una. I, malgrat tot, els entens. Això és l'ésser humà. És una tragèdia perquè ningú guanya, perquè el destí sempre és advers, perquè tot surt sempre malament. Però per sort hi ha l'humor negre, imprescindible per sobreviure a la història d'aquesta mare coratge que es podria resumir com la d'algú que busca sempre un culpable per poder conviure amb el seu sentiment de culpa. I al final tot plegat adquireix sentit perquè, si tot el despropòsit no soluciona res perquè ni la justícia ni la venjança són possibles en un món sense Déu, almenys els personatges evolucionen, tant interiorment com en la seva relació amb els altres. Són moltíssimes les coses que es podrien dir d'aquest film, però fa de mal fer. El millor és gaudir-lo, riure-hi i emocionar-s'hi. Si cal, posaré un anunci als afores de cada poble: prohibit perdre-se-la.

Naturalment, després d'un dissabte així, el diumenge havia de ser per força més prosaic. La pel·lícula escollida per fer el gos a casa passa sense pena ni glòria. “Las aceras de Nueva York” és un film que té una pila d'anys (encara s'hi poden veure les Torres Bessones), i és un pretensiós intent d'un aleshores jove i ara oblidat Edward Burns d'emular Woody Allen sense tenir-ne ni l'habilitat ni el talent. D'aquesta manera, malgrat els esforços per construir una narrativa elegant i pretesament innovadora, el guió mai aconsegueix aprofundir amb ànima en els conflictes interns dels enamorats personatges, i la cosa no passa d'una típica comèdia romàntica malgrat les seves ínfules autorals. Entreté, sí, però s'oblida tan ràpidament com s'ha vist.

La prosa del diumenge es manté al vespre amb el Barça, que després de la versió excelsa del dijous va tornar a una versió molt més terrenal. Em va quedar una sensació estranya: malgrat arribar a anar perdent per 2-0, se'm feia difícil estar enfadat amb aquest Barça. Potser perquè l'equip havia sortit bé i no pas de vacances al principi, tot i que cal reconèixer que entre el primer i el segon gol de la Real les vam veure quadrades. Però el ràpid gol de Paulinho (a aquest noi el salva la seva facilitat golejadora, perquè si no jo el posaria al mateix lot que Gomes) va fer que gairebé en cap moment poguéssim tenir la sensació de desastre, com si l'equip ens recordés que sempre s'hi pot comptar i que, més encertat o menys, sempre competeix. A la mitja part la sensació era que la cosa es remuntaria, i així va ser (gràcies sobretot a la millor versió de Suárez). Però, de la mateixa manera, l'equip ens va recordar també que és humà i que tard o d'hora perdrà. I més quan les lesions (quina mala sort, la de Dembélé!) continuen impedint que reforci el seu esforç amb més talent.

PD: Ens ha deixat amb només 46 anys Dolores O'Riordan, vocalista de The Cranberries, la meva banda preferida de sempre. Quan la meva dona m'ha donat la notícia, he estat una bona estona incrèdul, incapaç de continuar les meves tasques d'una tarda ingrata i atrafegada. He sentit com, en ple Blue Monday, m'arrencaven sencera una bona part de la meva adolescència i primera joventut. Ens hem posat “Dreams” i “Zombie”, ens hem abraçat i hem plorat. Descansa en pau, Dolores. La teva veu immortal ens acompanyarà tota la vida.

Comentaris (7)16-01-2018 00:35:44

Neus, 16-01-2018 07:17:59

Després d'un gran cap de setmana, la notícia d'aquesta tarda ha estat com un gerro d'aigua freda. DEP Dolores.

Gerard, 16-01-2018 18:35:00

Hola David!
Tot i que no em desagradà m'esperava més de "Tres asesinatos a las afueras". L'eterna qüestió de les expectatives amb que s'afronta, en aquest cas, una pel·lícula.

davidcuencadavidcuenca blog, 16-01-2018 23:46:34

Sí, Neus. Ahir va ser un dia trist. Però la seva música perdura...

davidcuencadavidcuenca blog, 16-01-2018 23:47:09

Osti, Gerard! Vols dir que parlem de la mateixa pel·lícula? Li has canviat el nom! :-)

Gerard, 18-01-2018 17:56:26

Bufa, no sé on tenia el cap...

davidcuencadavidcuenca blog, 18-01-2018 23:36:08

Hehe. El cas és que entenc bé això de les expectatives. N'hem parlat moltes vegades. Les meves també eren força altes, però em va entrar de seguida. Sí que se li pot retreure, potser, que li costa acabar...

davidcuencadavidcuenca blog, 18-01-2018 23:53:13

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: