La programació d'aquesta setmana al cinema Truffaut em va permetre muntar-me ahir una doble sessió (beneïdes vacances!) que em semblava ben trobada: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo" m'havien de possibilitar veure una doble visió de la nostàlgia del record de la joventut: una des d'una perspectiva europea (concretament francesa) i una altra des d'una perspectiva nord-americana.
La primera pel·lícula em va semblar una pedanteria insuportable. Feia molt de temps que no m'avorria tant al cinema. En principi la pel·lícula francesa havia de ser la més intel·lectual, i a fe de Déu que juga aquesta carta, però de la manera més francesa; és a dir, fent-ho tot ben passional i desproporcionat. Segurament, per valorar aquesta pel·lícula en la seva justa dimensió caldria conèixer millor el cinema del seu director, fer una comparativa adequada amb la nouvelle vague i totes aquestes coses, però l'únic que sé és que almenys amb mi aquest film no funciona. Tot em sembla forçat, massa cuinat, i la pel·lícula s'agrada tant a ella mateixa que s'oblida d'agradar als espectadors. Potser tot plegat té a veure amb el fet que les històries d'amour fou sempre m'han resultat irritants, ja que l'amor per mi és una altra cosa. Ho sento, segur que sóc un ignorant i que la grandesa que molts li han vist se m'escapa, però és que no me'n va agradar res: ni l'absurd estil narratiu, ni la interpretació afectada dels actors, ni la posada en escena...
En comparació amb això, "Todos queremos algo" em va semblar una alenada d'aire fresc. Definitivament (torno a demanar perdó pel que segurament és una blasfèmia) m'agrada molt més la manera nord-americana de narrar. Aquí, Richard Linklater porta a l'extrem la seva peculiar concepció del cinema. Si la trilogia "Abans de..." i "Boyhood" ja es basaven més en el plaer de la contemplació de la vida quotidiana que en l'exposició de fets, aquí directament es pot dir que el conflicte dramàtic és nul. Des d'una perspectiva desacomplexadament masculina (ja era hora, perquè com bé expressa també Franzen a "Purity" al final gairebé semblarà que hem de demanar perdó pel fet de ser homes), Linklater només vol que seguim les peripècies d'una colla de joves a punt d'entrar a la universitat l'any 1980, com si fóssim un més de la colla. I ja està. Per aconseguir-ho, no li tremola el pols a l'hora d'allargar seqüències intranscendents, ja sigui un entrenament de beisbol o com els protagonistes canten una cançó dins del cotxe. I el millor de tot és que no és gens avorrit, perquè ens agrada mirar! Els espectadors només volem mirar, i ja sentirem el que hagim de sentir, sense tanta parafernàlia!
Dit això, la pregunta: és "Todos queremos algo" una pel·lícula sobre el record? Tècnicament, no. A "Tres recuerdos de mi juventud" l'estructura en flash-backs no deixa lloc al dubte, però aquí la història és una narració lineal d'un cap de setmana. Linklater és hàbil, i roda aquesta cinta perquè la puguem veure com qualsevol altra pel·lícula dels 70 o 80. Troba les excuses que li permeten mostrar-nos tot el repertori de diversions juvenils possibles, en totes les ambientacions possibles, i deixa per a nosaltres l'exercici de la nostàlgia. Però és evident que la busca, i ens la fa sentir. I fins i tot té a punt el pretext perquè puguin sentir-la també els espectadors joves: la pitjor nostàlgia de totes, aquella que sents per allò que NO has viscut. El pla final del somriure endormiscat del personatge principal ens interpel·la: es compliran les seves expectatives? S'han complert les nostres? Linklater és el viu exemple que sovint a la profunditat s'hi arriba des de la simplicitat. Perquè no hi ha res tan vitalista i alhora tan nostàlgic com sentir, senzillament, la força de la vida que passa.