A vegades les ganes d'anar al cinema són tan grans que hom acaba optant per anar-hi encara que li sembli que només pot aspirar a la pel·lícula menys dolenta de la cartellera, i no a la més bona. Així ho vam fer amb "Trumbo", i amb aquesta perspectiva de mínims enfocàvem "Triple 9": esperàvem un thriller entretingut i que no ofengués la intel·ligència. I "Triple 9" va complir, i amb escreix. Perquè aquest film de John Hillcoat (director també de "La carretera") és en realitat un notable thriller filmat amb bon pols, amb el ritme just i amb un equilibri correctíssim entre acció i disseny de personatges. "Triple 9" no té, per exemple, ni el glamur ni l'estilització de la fascinant "Collateral", de Michael Mann. És violenta, aspra, sense concessions a l'espectador. La majoria dels personatges transiten a banda i banda de la fina línia entre el bé i el mal, excepte l'íntegre (i ingenu) Casey Affleck (i tiet Woody Harrelson), la pèrfida Kate Winslet, un poli irredimible que no revelarem... i Aaron Paul, calcant el seu Jesse turmentat pels remordiments de "Breaking Bad". Una pel·lícula plena de testosterona (amb lamentable paper-gerro per a la majoria d'actrius) però també de càrrega moral, ni que sigui per reflectir precisament la manca d'aquesta en una Atlanta que fa olor de podrit. Entretinguda i transcendent alhora, amb determinats girs de guió molt intel·ligents i amb el to nihilista d'uns Coen quan es posen seriosos, només cal retreure-li un desenllaç amb algunes inversemblances i excessius subratllats, com si la pel·lícula volgués compensar l'espectador d'un pròleg embolicat que li havia fet preveure un guió confús que en realitat no ho era en absolut.
Per guions confusos ja tenim el final de la lliga. Tant, que ahir vam estar a punt de guanyar-la mentre molts aficionats ja estaven abandonant l'estadi. I encara caldrà suar-la a Granada. Potser és cert l'acudit sentit a la ràdio per part de l'APM segons el qual aquesta lliga estava tan guanyada que ara obtenir-la seria com trobar-se una moneda de dos cèntims i no fer-ho seria com perdre una cartera amb dos-cents euros, però val la pena esforçar-se a tenir els 200,02 euros que fan la diferència entre una cosa i l'altra. Llàstima no haver completat la festa ahir, contra un Espanyol al qual se li'n va anar la força per la boca (oi, Pau López?). Ahir sí que em va encantar l'actitud de l'equip. Potser se li podrà retreure que continua jugant bé amb intermitències (tampoc és fàcil tenir continuïtat en el joc quan t'enfrontes a llenyataires disfressats de futbolistes), però jo continuo sentint-me orgullós (i més, en els temps que corren) de continuar apostant per un joc alegre fins i tot quan la pressió és tan gran. Dissabte el futbol ha de ser just en una temporada en què no ho ha estat gaire, i la lliga no s'ha d'escapar.