login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Truman"

Ho haig d'admetre: en el seu moment, vam tenir mil i una oportunitats de veure “Truman”, de Cesc Gay. I quan se'n va endur tots els premis possibles a la gala dels Goya, encara més. Però sempre trobàvem (o això ens semblava) alguna cosa millor per veure. Un dels motius és que ja ens havien deixat una mica indiferents algunes pel·lícules de Gay que havien estat molt inflades per la crítica, i sospitàvem que aquest cop podia passar el mateix amb la pluja d'elogis que estava rebent. Però cal ser honest: la raó principal és que acostumem a fugir de les pel·lícules que tenen com a premissa argumental una malaltia. No és que pensem allò que al cinema no s'hi ha d'anar a patir, sinó més aviat que devem tenir una mena d'hipocondria que ens frena i que hi ha coses que no ens agrada remoure. Però el cas és que ahir va sorgir una nova oportunitat de veure-la, i aquesta vegada no ens hi vam resistir més.

Doncs sort. Perquè, si haguéssim continuat entossudits a no veure-la, ens hauríem perdut una de les millors pel·lícules estatals que recordo en els últims anys. És una delícia absoluta; no pas, evidentment, per la dura temàtica, sinó per la quantitat d'encerts que acumula sense màcula. Narrativament impecable, amb les pauses i el ritme sempre equilibrats; amb la dosi justa d'humor negre, només per alleujar de tant en tant l'espectador; i, sobretot, per la seva condició de pel·lícula extraordinàriament sensible, però sense ser mai sensiblera.

L'arrancada del film pot suggerir paral·lelismes amb “Mi vida sin mí”, d'Isabel Coixet, però aquesta joia va molt més lluny: el protagonista no només es dedica a solucionar paradoxalment el seu no-futur, sinó que també passa comptes amb el seu passat mentre aprèn a viure amb el seu terrible present i pren un seguit de decisions en favor de la seva dignitat. Al mateix temps, les persones que més l'estimen l'acompanyaran en el seu procés cadascú a la seva manera, com sap i com pot; perquè, com mostrava una altra excel·lent producció estatal recent, mai és fàcil acomiadar-se.

Profundament humana, no té res d'estrany que la pel·lícula prengui el nom de l'entranyable gos del protagonista. Al final (ATENCIÓ SPOILER), aquest gos cansat i melancòlic és el que heretarà l'amic perquè li recordi en la distància el final del seu company, després d'una mena de comiat a la inversa en què qui marxa és qui quedarà viu. Perquè són els vius els qui queden sols.

Comentaris (1)04-09-2017 23:10:52

davidcuencadavidcuenca blog, 08-09-2017 14:03:10

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: