Aquest dissabte m'ho vaig passar pipa amb “El bar”. I no pas perquè l'última desbarrada d'Álex de la Iglesia, per molt humor negre que tingui, transmeti precisament bones vibracions, sinó perquè és un plaer comprovar l'estat de gràcia d'un cineasta irregular però sempre estimulant, que aquí es troba com peix a l'aigua en el seu univers més personal (“La comunidad” + gotes d'”El día de la bestia”). Sempre hi haurà qui acusarà De la Iglesia, i no sense certa raó, de repetir-se; però el basc és un friki que domina com ningú l'esperpento a l'hora d'acarar-nos amb les nostres misèries. Així, si a “La comunidad” el motor de l'egoisme dels personatges era l'avarícia, aquí és directament la supervivència. I, en aquest sentit, la tesi de De la Iglesia és simple: qui més qui menys, tots anem pel món queixant-nos, però al mateix temps faríem qualsevol cosa per aconseguir un minut més de vida. La pel·lícula sublima el missatge amb un parell de monòlegs excepcionals en el moment més dramàtic, però aquest esperit lliure (que gaudeix introduint acudits políticament incorrectes sobre, per exemple, els conys de les dones sense por de ser acusat de sexista) sembla tenir por de ser massa solemne i decideix acabar el film amb una última truculència excessiva i segurament innecessària. Peccata minuta per a una cinta que plasma amb lucidesa i contundència l'estat de paranoia traumàtica en què viu aquesta societat occidental nostra tan hiper(pseudo)informada, i que és capaç fins i tot d'introduir de manera narrativament eficaç un element tan modern i a priori anti-intriga com el whatsapp. I una última reflexió, a propòsit dels sorprenents títols de crèdit inicials. Per aquelles casualitats que a vegades es donen, vam contemplar-los just després del tràiler de la imminent “Life”, i l'associació d'idees va ser automàtica i premonitòria: la natura és implacable i depredadora, i quan la supervivència està en joc s'escampa com un virus letal d'indiferència cap al patiment aliè.
I diumenge, pel·lícula perfecta com a complement de l'anterior: la raríssima, descoratjadora i per moments angoixant “Tusk”. Es podria dir que el seu director, Kevin Smith, és una mena de versió americana de De la Iglesia. També friki vocacional, a les seves últimes pel·lícules gaudeix mostrant també el caràcter fosc i irredimible de l'espècie humana, amb un humor negre segurament més mordaç i pseudoculte. La gran diferència, però, és que Kevin Smith no sembla tenir, ni a “Red state” ni aquí, cap mena de simpatia pels seus personatges. Les criatures de De la Iglesia són patètiques, però en el doble sentit del terme: fins a cert punt, pots entendre-les i experimentar la pietat aristotèlica (tot i que alguns crítics en discrepen). Amb les de Smith, darrerament, això és impossible. És clar que segurament aquest cop era necessari: calia que el protagonista fos un imbècil absolut perquè poguéssim preguntar-nos si realment el psicòpata l'acaba desposseint de tota humanitat o si, més aviat, ja va arribar així a la mansió i ell va contribuir a dignificar-lo. Incòmoda de nassos, molt menys simpàtica que “El bar” malgrat compartir la mateixa visió pessimista de la condició humana, “Tusk” deixa un regust estrany: tens el dubte de si no és el mateix Smith l'autèntic sociòpata, de si no és ell mateix allò que critica. I això amb el bonàs de De la Iglesia no passa.
I, mentrestant, el Barça va fent camí. Victòria amb bon futbol (diguin el que diguin) a Granada, que malauradament deixa el peatge de Rafinha. Amb el brasiler i Turan fora de combat, apareixen els dubtes de si es pot aspirar a mantenir el 3-4-3 (provisionalment abandonat diumenge) sense aquests dos elements. A Granada Luis Enrique va poder apostar per Gomes i després Alcácer a la posició de teòric extrem dret, perquè no importava la seva tendència natural a anar cap al mig (l'un per ajudar el mig del camp i l'altre, a la recerca de bones desmarcades com la de l'1-2) ja que amb el 4-3-3 qui obre el camp són els laterals. Però amb un sistema de tres centrals fixats aquesta feina correspon a extrems molt més enganxats a la banda. I qui queda? Una opció és Sergi Roberto (ja no li ve d'aquí, i al Bernabéu ho va petar), però almenys a Torí no sembla viable, ja que sense la possibilitat del de Reus convertint-se en el quart home del darrere en situació defensiva, aquesta tasca només la podria desenvolupar Busquets (ja es va comprovar contra el València que en aquest sentit Rakitic, pletòric diumenge, no serveix), i el de Badia no hi serà. La meva aposta? Denis. Quins maldecaps! Amb Messi motivat, Neymar dolç i Suárez fent partits bestials com el de Granada, tot sembla relatiu; però ja se sap que cal que carburi tota la màquina. Ens esperen partits apassionants.