login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La venus de las pieles", "El hombre tranquilo" i "Cold Mountain"; i futbol: Barça 2 - Athletic 1

Últimament fa la sensació que diversos cineastes, sobretot vinculats a la indústria francesa, s'atreveixen a explorar territoris de la sexualitat que fins ara semblaven tabús. Així, si "La vida de Adèle" i "El desconocido del lago" han causat certa revolució pel fet de mostrar escenes de sexe homosexual molt explícit, ara el francopolonès Roman Polanski s'atreveix amb una història que explora el sadomasoquisme, si bé amb una càrrega més social i simbòlica que no pas explícitament eròtica. En realitat, la posada en escena i el desenvolupament de la trama de "La venus de las pieles" recorda molt el clàssic de Joseph L. Mankiewicz "La huella": dos personatges que juguen al gat i a la rata i que no paren d'intercanviar-se els papers de víctima i botxí o, com seria més exacte dir en aquest cas, dominant i dominador. En el joc de rols hi entren en joc una reflexió intel·lectual sobre la relació director-actriu i una dimensió més social en les relacions home-dona, i tot plegat es fa més estimulant en el joc de miralls que s'estableix entre els protagonistes i els personatges que interpreten durant l'assaig de l'obra que estan preparant. Una pel·lícula que explora els desitjos obscurs, els anhels reprimits i la hipocresia sota la qual s'amaguen molts artistes, com si a Polanski definitivament ja no li fes res exposar-se del tot.

Després de veure aquesta obra aparentment simple però complexa i sofisticada, convenia recuperar un clàssic com "El hombre tranquilo", en què (parlant de relacions entre directors i actors) el binomi John Ford-John Wayne torna a funcionar com un rellotge. Que se'm perdoni la comparació esportiva, però si en un partit de bàsquet el base seria l'extensió de l'entrenador a la pista, una cosa similar em sembla que passa amb John Wayne respecte a John Ford a banda i banda de la càmera. Un cop més, el personatge de Wayne és com el cinema de Ford: tranquil, pausat, però contundent quan convé. És cert que amb el cinema de Ford sempre em passa el mateix: m'enlluerna narativament, però a vegades em costa entrar-hi per la seva moral una mica rància i per la seva discutible visió de la virilitat. I també ho és que amb les pel·lícules sobre irlandesos sempre em passa el mateix: em fascina la peculiaritat dels seus personatges, encara que sempre estiguin envoltats d'una fèrria moral catòlica. Però és clar que en el cas dels irlandesos això defineix més que cap altra cosa la seva identitat (juntament amb la seva afició a la beguda), de manera que se't fa definitivament simpàtica la seva combinació d'església i taverna. Així doncs, prescindint de prejudicis més aviat anacrònics, davant de pel·lícules com aquesta només es pot gaudir, aplaudir i assaborir-ne fins a l'última gota.

Anthony Minghella, per la seva banda, malgrat que no es pot ni comparar amb John Ford, devia ser dels últims cineastes amb vocació clàssica que quedaven darrerament. Les seves pel·lícules, amb la molt oscaritzada "El pacient anglès" al capdavant, acostumen a ser tècnicament i narrativament impecables, històries explicades amb grandiloqüència, estil i gust per la posada en escena. Pel·lícules-riu, llarguíssimes, però que es miren amb gust i que normalment no cansen. Amb "Cold Mountain" Minghella va repetir la jugada: actors de luxe fins i tot per als papers més secundaris, metratge extensíssim, preciosa paleta de colors... i la guerra, en aquest cas la guerra civil nord-americana, fent-ho malbé tot i destruint els vestigis de la més mínima humanitat. Minghella no es posiciona, i es limita a mostrar l'absurditat i la barbàrie de la guerra amb el pretext d'una història d'amor melodramàtica, gairebé platònica. Al principi, l'estructura amb flash-backs també sembla voler portar-nos al terreny d'"El pacient anglès", però aviat passat i present s'alineen al servei de la creació d'una història homèrica, una literal recreació de l'Odissea en què una Penèlope espera pacientment un Ulisses que ha de passar per mil penúries i temptacions abans de tornar. Una altra pel·lícula perfecta per mirar una tarda de festa relaxadament a casa, sense presses ni rellotge.

I, entremig de totes aquestes pel·lícules, la inevitable comèdia de terror en què s'han convertit els partits del Barça últimament. Tot s'ha de dir, millora evident respecte als últims partits, més profunditat i ambició gràcies a la presència de Pedro i Alexis, però una imatge d'equip que juga bé només a estones, que no és fiable, perquè a més davant de porteria falla el que no està escrit. És d'agrair que aquesta vegada l'equip hi posés el coratge que li ha faltat altres vegades per remuntar, però molt preocupant la imatge final de pilotades sense sentit a la recerca de contres impossibles possibilitant la possessió del rival i el perill constant en comptes de matar el partit amb la pilota, com hem fet sempre. El naufragi és definitiu, el capità no sap on navega, però veig que aquests jugadors que tant ens han donat encara estan disposats a continuar remant encara que no sàpiguen cap a on, i els ho sabem agrair, tal com va demostrar la majoria del públic que hi havia al Camp Nou. A veure fins on hem pogut arribar a mitjans de maig, però com a mínim cal intentar-ho. La pesca del títol és improbable, però cal ser al riu per si el peix apareix.

PD1: Molt content amb el meu Sant Jordi avançat: "Canadà", de Richard Ford. La meva dona l'ha encertada de ple.

PD2: Intentant acostumar-me a l'últim CD d'Els Amics de les Arts. Un treball per mi arriscat, sobretot en les lletres, en què inevitablement em fixo més. M'ha ajudat a entrar-hi el següent article: http://sotaunaestrella.wordpress.com/2014/04/13/nomes-dentrar-hi-ha-sempre-el-dinosaure-un-lamento-desde-la-posmodernidad/. Sigui com sigui, inclou una cançó que sí que em va emocionar i em va robar el cor només de sentir-la per primer cop: "Apunto Shakespeare".

Comentaris (5)22-04-2014 23:24:21

Neus, 23-04-2014 07:19:06

Gran cap de setmana cinèfil. No sabria dir quina de les tres pelis em va agradar més. L'encertes sempre triant! I molt contenta amb el meu St. Jordi també: "Cada color d'un riu"

Neus, 23-04-2014 07:20:01

P.D= no faré cap comentari sobre el CD...

miquelpugamiquelpuga blog, 23-04-2014 19:00:25

gràcies

davidcuencadavidcuenca blog, 23-04-2014 23:27:08

Neus: m'alegro de fer-te contenta amb les meves tries cinematogràfiques i literàries!
Miquel: No sé per què em dónes les gràcies, però en tot cas te les hauria de donar jo a tu per ser sempre tan fidel al me blog!

davidcuencadavidcuenca blog, 23-04-2014 23:31:12

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: