A vegades hi ha coses ben agradables que es presenten sense avisar. O detalls inesperats que completen el plaer d'un moment. Trobar-se en una casa rural al Vilosell (Lleida), Cal Butifarra, on tot és amabilitat, haver acabat de sopar i estar fent un cubata ben fresquet a la terrassa no té preu, però que a sobre allà mateix de cop i volta t'hi projectin una pel·lícula... D'acord, era de dibuixos; i era un Píxar menor, sí. Però el context hi ajudava, i la vam gaudir molt.
Perquè a més "El viaje de Arlo", tot i que sembla feta amb el pilot automàtic, no és una pel·lícula gens dolenta. És cert que Disney hi posa una mica de sucre i de missatge familiar poc habitual en Pixar, però el resultat no se'n ressent perquè hi ha coses marca de la casa, com ara la delicada (aquí una mica menys) aproximació a la mort (segurament mai es podrà superar el que en aquest sentit es va aconseguir magistralment a "Up"). També, és clar, la qualitat tècnica; senzillament brutal. I, finalment, la cinefília de la factoria, que en aquest cas dóna a la pel·lícula un aire de western molt divertit i entranyable.
Però, sobretot, Pixar continua enlluernant perquè no defuig temes espinosos i tracta els nens com éssers intel·ligents. Aquí simplement encoratja a superar les pors: no a deixar de tenir-les, sinó a afrontar-les. Potser és un Pixar menor, però que transmeti això en temps de la hiperpaternitat i la sobreprotecció és valuosíssim.