login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La vida d'en Carbassó" i "Capitán Phillips"; i futbol: Barça 5 - Celta 0

Una de les coses que més admiro de Pixar, la gran factoria d'animació, és la seva capacitat d'introduir elements tristos en pel·lícules adreçades (també) a un públic infantil. A “Up” hi ha una seqüència que resumeix una vida, d'uns dos minuts de durada, absolutament espectacular i exemplar en aquest sentit, amb qüestions tan doloroses i delicades com la impossibilitat de tenir fills o la mort, exposades amb una delicadesa exquisida que fa que els petits les digereixin i els adults senzillament n'aplaudeixin l'audàcia. La sublimació d'això, com ja va quedar explicat en aquest blog, es va produir en l'extraordinària “Del revés”, en què la tristesa apareixia com a element necessari per a la formació de tot individu. Doncs bé, ara arriba de manera inesperada aquesta “La vida d'en Carbassó”, obra petita i europea allunyada dels preceptes mainstream de Pixar, que no sé ben bé ni d'on apareix, i dobla l'aposta i se'n surt. Amb un deliciós disseny de personatges, la pel·lícula posa damunt la taula les problemàtiques socials més dures sense concessions, amb moments d'un atreviment que deu deixar descol·locat més d'un pare. La pel·lícula sap el que es fa, i no juga mai la carta de l'escena explícita ni del mal gust, però verbalitza sense manies tots els traumes imaginables. Perquè el seu meravellós guió entén que no es tracta de prendre la innocència als nens, però sí de treure'ls de la bombolla de sobreprotecció en què aquesta societat cada dia més absurda els ha instal·lat perquè s'adonin que la vida és molt puta i que haurien de valorar tot allò que tenen en comptes de queixar-se tot el dia, descobrir que no són el centre del món i aprendre a acceptar algun no de tant en tant. I, de passada, que n'aprenguin també els pares que els acompanyen. “La vida d'en Carbassó”: deliciosa. Necessària. Impagable.

L'endemà, pel·lícula més controvertida: “Capitán Phillips”. Innegable el bon pols narratiu de Paul Greengrass, i la impecable cal·ligrafia visual d'una pel·lícula narrada amb una càmera permanentment nerviosa. Però moralment la pel·lícula és més discutible que grans obres del britànic com “Domingo sangriento” o “United 93”. Perquè aquesta vegada focalitza massa la seva atenció hagiogràfica en la figura del protagonista, interpretat per un Tom Hanks a qui Clint Eastwood va regalar un rol heroic molt més honest fa poc amb “Sully”. Perquè hi ha massa ombres en la història real del que va passar en el segrest del vaixell d'aquest capità a mans de pirates somalis, i Greengrass les aborda massa de passada, captivat com està en l'èpica del relat. Això sí: la pel·lícula funciona com un rellotge a l'hora d'aprofitar els recursos dramàtics que aquesta història li proporciona, i provoca extraordinàriament bé una tensió asfixiant i claustrofòbica en l'espectador. Un entreteniment de primera, però potser massa lluny del to de docudrama que des d'un principi semblava voler suggerir.

I, entremig, el Barça. Quina joia de partit! Sens dubte, el millor de la temporada. I no pas per la contundència del resultat (l'equip ha aconseguit altres golejades aquesta temporada), sinó per la manera absolutament enlluernadora amb què va jugar. Potser no pot fer-ho amb tanta continuïtat com abans, però quan aquest equip s'hi posa no hi ha ningú que el pugui igualar en aquesta manera tan especial que té de jugar: amb tocs a velocitat impossible amb la pilota, amb actitud solidària a l'hora de recuperar-la. Quan juga així, minimitza qualsevol rival. Qualsevol. I al Cèsar el que és del Cèsar: gran part del mèrit és d'un Luis Enrique que ha encertat la tecla amb aquest 3-4-3 flexible (a vegades 4-3-3, a vegades 3-2-3-2, sovint fins i tot una mena de 3-2-4-1) que ha superpoblat el mig del camp perquè l'equip recuperi la iniciativa en el joc i perquè recuperin la seva millor versió jugadors com ara Roberto, Busquets, Neymar, Rafinha o Messi, els grans beneficiats d'aquest canvi de sistema (d'altres, com sobretot Jordi Alba, són els que més s'han de sacrificar, però el de l'Hospitalet ho està fent i entenent d'allò més bé). Llàstima que l'inevitable sotrac de cada any ens pot haver costat car, perquè quan l'equip està així és capaç de gairebé qualsevol cosa. O sense el gairebé? Dimecres, la resposta.

Comentaris (1)07-03-2017 00:35:18

davidcuencadavidcuenca blog, 09-03-2017 22:49:22

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: