Independentment del paper una mica estrany que va fer Ventura Pons en la presentació d'"El virus de la por" al Cinema Truffaut de Girona, sens dubte ens trobem davant d'un cineasta a qui cal respectar molt. La seva prolífica trajectòria l'avala com un director atent a les pulsions d'una societat en constant canvi i a la deriva. I, en aquest sentit, la seva enèsima adaptació d'un text teatral resulta exemplar.
En primer lloc, cal dir que Pons aporta bones solucions artístiques a la posada en escena. A vegades pot transmetre la sensació que s'ha acomodat en les adaptacions teatrals, però cal reconèixer que acostuma a tenir aportacions interessants en l'adaptació al llenguatge cinematogràfic. En aquest cas, per exemple, l'ús reiterat de primers plans per empresonar els personatges en l'angoixa del dubte que se'ls genera a TOTS. I, així mateix, la utilització d'una estructura narrativa fragmentada cronològicament que no resulta gens gratuïta: permet, d'una banda, el contrast entre l'arcàdia feliç anterior als fets i la tensió posterior; de l'altra, submergir l'espectador en el mateix desconcert dels personatges a causa de la falta d'informació davant de determinades situacions (una mica i, salvant les distàncies, com feia l'obra mestra "Memento", de Christopher Nolan).
Però, més enllà de les virtuts i les mancances (que també en té, com l'actuació d'alguns intèrprets i una càmera un pèl telefílmica), "El virus de la por" és sobretot una pel·lícula necessària. Així vam tenir l'ocasió de comentar-ho amb la magnífica actriu i protagonista del film Roser Batalla, que va atendre molt amablement els espectadors a peu de passadís després de la sessió. Necessària perquè parteix d'un text que ens adverteix d'una societat instal·lada en la paranoia, que no admet que a vegades les coses passen perquè fatalment han de passar, i que no entén que la sobreprotecció no només és ineficaç a l'hora d'evitar determinades tragèdies sinó que a més resulta contraproduent i poc edificant. El resultat és que el virus de la por s'escampa per tota una societat que pretén viure inútilment de manera esterilitzada i profilàctica, en detriment de les relacions humanes. La por dels pares es trasllada als educadors, que escarmentats han d'estar sempre pendents que qualsevol paraula o qualsevol gest seu no pugui ser mal interpretat com l'indici d'un comportament sospitós. Producte d'això, s'estableix entre ambdós col·lectius una relació construïda des del recel, contrària als valors de respecte i confiança mutus que serien desitjables i necessaris. La pel·lícula no jutja, i es mostra comprensiva amb el patiment de tothom, però deixa clar el seu compromís en la denúncia de la deriva d'una societat deshumanitzada per un virus de la por que les noves tecnologies comunicatives ajuden a escampar amb rapidesa i absoluta incapacitat de reflexió.