Esperava amb una barreja de curiositat i temor l'última pel·lícula del meu antigament idolatrat M. Night Shyamalan. Temor no per si aconseguia espantar-me, que ja ho volia, sinó pel risc que fos una nova demostració del seu declivi (que reconec que jutjo d'oïda, perquè senzillament no em vaig molestar a veure les seves dues darreres pel·lícules de pura mala pinta que feien). A vegades genial (especialment amb "El bosque"), erràtic en d'altres ("Señales", "La joven del agua"), Shyamalan ha acabat essent víctima de les mateixes expectatives que generava des d'"El sexto sentido". La gent, crec, anava a veure les seves pel·lícules buscant el mateix que a la pel·lícula protagonitzada per Bruce Willis: terror pur i dur i un gir final que ho canviés tot. I en realitat la majoria de les seves pel·lícules han procurat seguir aquest patró, però quan alguna de les potes de l'equació ha fallat el públic i determinada crítica li han girat l'esquena de manera injusta, com a les notables i molt reivindicables "El protegido" i "El incidente". A mi Shyamalan m'agrada i m'interessa perquè crec que gairebé sempre ha aportat aire fresc al gènere de terror, que sovint peca de ser molt repetitiu en els seus plantejaments i les seves solucions. En definitiva, que tenia moltes ganes de veure aquest seu retorn al gènere i de sortir-ne content. Prova superada? Doncs... gairebé del tot. "La visita" no és una pel·lícula destinada a passar a la història, però té prou virtuts per a l'esperança. En aquesta faula gòtica sobre l'abandonament i les seves demolidores conseqüències, Shyamalan torna a demostrar que per ell el gènere de terror no és només una eina d'evasió sinó també de reflexió. Amb una comicitat molt refrescant i que voreja l'absurd que segurament no se li veia des de "Señales" (divertidíssima la idea del nen de dir noms de cantants famoses cada cop que voldria dir una paraulota), Shyamalan alleugereix la tensió (cuinada a foc lent i in crescendo) que es va generant en l'esgarrifosa visita d'uns nens a casa dels seus avis. Només un anticlímax un pèl massa ensucrat espatlla lleugerament aquesta història sobre com (en paraules encertades de la meva dona en comentar-la) a vegades cal un trauma per superar-ne un altre. I sí: hi ha gir final, però no en la línia un pèl tramposa d'"El sexto sentido" sinó en la de la intel·ligència de la brillant "El bosque". I és que se m'acudeix (i tractant-se de Shyamalan no es pot descartar aquesta intencionalitat rebuscada) que la pel·lícula pot acabar considerant-se una metàfora del desconcert que sentim davant la senilitat, que fa que els nostres éssers estimats acabin no essent aquelles persones que coneixíem. I, tot i que conserva intacta la seva habilitat per ser l'únic que aconsegueix posar-me literalment la pell de gallina en determinades escenes, queda la recança de pensar fins on es podria haver enlairat la pel·lícula si Shyamalan no s'hagués vist obligat, a causa del fracàs crític i comercial de les seves últimes obres, a rodar càmera en mà i flirtejar amb el found footage. Però vaja, si aquesta pel·lícula li serveix de pont per recuperar credibilitat, benvinguda sigui, perquè ens estàvem perdent un gran autor.
Diumenge miro "Fin", l'adaptació cinematogràfica de la celebrada novel·la homònima de David Monteagudo. Sempre passa el mateix en aquests casos: quan un llibre t'ha agradat, el risc que l'adaptació a la pantalla no t'agradi és molt alt. D'entrada, però, encert de càsting: els personatges (almenys en el meu cas) són ben bé com te'ls imagines, a banda de la meva debilitat absoluta per Maribel Verdú (per mi la millor actriu espanyola en l'actualitat). Però la pel·lícula es perd de seguida. I no deu pas ser perquè Monteagudo no hagués construït a la seva novel·la una veu narrativa amb un to d'acotació cinematogràfica que, utilitzada amb intel·ligència, hauria pogut posar les coses molt fàcils al director. Ja s'entén que en la posada en imatges sempre es perden detalls, i que sovint s'han de suprimir o canviar aspectes per fer assumible el guió, però aquí es porten a terme una sèrie de canvis que no només no aporten res sinó que espatllen la tensió dramàtica de manera irreversible (imperdonable, per exemple, l'acceleració de l'aparició del personatge d'El Profeta). Per no parlar d'un final lamentablement complaent. La pel·lícula es deixa mirar, i qui no ha llegit el llibre (com la meva dona) la pot gaudir amb cert goig, però si els americans haguessin partit d'una història així probablement haurien muntat un pollastre memorable. Aquí el director va amb el fre de mà posat, com qui se'n va a passar un altre dia a l'oficina, i a sobre s'equivoca en les poques decisions que pren. I després ens queixem que no es consumeix prou cinema d'aquí...
I, entremig d'aquestes dues pel·lícules, un altre llargmetratge blaugrana de qualitat. Va ser el típic partit contra l'Atlético, de picar molta pedra. Però la superioritat de l'equip va ser absoluta. És cert que Messi va sortir l'última mitja hora (que neixi el fill de Déu per la Diada, és un senyal?) per liquidar el partit amb una exhibició brutal. Però seria molt injust quedar-se amb això. Messi va poder sentenciar perquè prèviament l'equip li va deixar el terreny adobat amb un partidàs col·lectiu. Partidàs potser no per brillantor, però sí per compromís, per esforç, per superioritat en totes les línies i per superioritat de plantejament tàctic. L'Atlético va sortir a fer el de sempre, és a dir, allò que li va sortir tan bé a l'Athletic en la supercopa: pressió avançada i, en cas de ser superada, replegament ràpid i línies ben juntetes penjant del travesser. Però el Barça ho va desarticular tot. Primer, amb una facilitat descomunal per treure la pilota jugada des del darrere al primer toc (com col·labora aquí Ter Stegen!), amb el sacrifici inestimable dels interiors en l'ajuda, tot plegat provocant que als matalassers els agafés la por i pressionessin cada cop més enrere. I després, amb una capacitat combinativa en estàtic i gairebé sense espais admirable. En resum: un cop Neymar va arreglar ràpidament amb el seu golàs l'accident del gol de Torres, l'equip ho havia deixat tot a punt. Ja es podia deixar anar la bèstia. I la bèstia es va trobar un equip trencat, desfet per l'esforç que tots els seus companys l'havien obligat a fer. I, és clar, la bèstia va olorar sang. I va començar el festí. Una setmana més, orgullós de la barreja de talent i esforç d'aquest equip.
PD: Com a resposta als insults, les mentides, les amenaces... continuem somrient. Continuem avançant. Als molts indecisos que diuen que hi ha, només els diria dues coses. La primera, que el canvi social és impossible sense una independència política prèvia. La segona: si es trobessin en un mercat i veiessin una parada que només ven por, i al costat una altra que ofereix il·lusió i esperança... a quina s'aturarien a comprar?