Quan t'enfrontes a una pel·lícula italiana no saps mai si et sortirà amb una astracanada o amb aquell refinament intel·lectual tan peculiar i mediterrani. I sovint, com passa amb Fellini (referent confés d'aquesta pel·lícula), t'acabes trobant amb una barreja de totes dues coses. És el cas d'aquesta irregular "Viva la libertà".
La premissa és simple i pot semblar gastada: el partit de l'oposició d'Itàlia veu com el seu líder fuig per una crisi d'estrès i el substitueix pel seu germà bessó, un filòsof que sembla mig beneit però que sap arrribar a l'ànima de la gent. Però el guió (amb un ritme fred una mica indigest, val a dir-ho) és prou hàbil per suggerir que en realitat ens trobem amb les dues cares d'una mateixa persona: la maquillada per les necessitats del poder i l'autèntica. Possiblement aquesta sigui la raó de ser d'una certa ambigüitat final que sembla interpel·lar-nos sobre quina és la naturalesa d'allò que en realitat votem.
Llàstima que la història es perdi en innecessàries excursions amoroses sota el pretext d'una suposada reflexió sobre la identitat, perquè quan aconsegueix centrar-se en la qüestió política ens deixa un interrogant demolidor: què passaria si un polític decent pogués mostrar-se tal com és, sense preocupar-se per les conseqüències de la imatge que transmet? A casa nostra crec que només s'hi va acostar en el seu moment David Fernàndez (quins bons temps, els d'aquella CUP!), i pensar en el que hauria pogut ser en casos com els d'Obama trenca el cor.