David Cuenca Ros
per en 1 Febrer 2015
578 Vistes

Poques vegades, per no dir cap, recordo haver gaudit tant amb una pel·lícula que alhora m'hagi deixat un regust tan gran d'incomoditat com aquesta (destinada a ser de culte) "Whiplash". M'agrada l'elogi de la cultura de l'esforç, però no el culte al sacrifici. M'agrada la denúncia de la sobreprotecció que idiotitza les noves generacions i les fa mediocres, però no la justificació de la humiliació com a mètode de motivació. M'agrada que plantegi preguntes incòmodes, però no tenir la sensació que qui pregunta ja respon i a més ho fa en una direcció moral que no acabo de compartir. M'agrada que em provoqui, però no que m'alliçoni amb disciplina militar. Potser el problema és que no combrego amb els personatges, que n'entenc els motius però en rebutjo els objectius i la metodologia. Sobretot perquè hi veig més un culte a l'ego que una adoració de l'art. Però sé que el món de l'art també és això, i em crec el martiri i èxtasi final del torturat pigmalió protagonista. Ah! I el que més m'agrada és que una pel·lícula sobre un món tan teòricament basat en la inspiració i la improvisació com el del jazz posi tant d'èmfasi en la necessitat de la tècnica. Tota una lliçó per a aquells que critiquen que les escoles maten la creativitat: a veure si ens assabentem d'una vegada que per trencar les regles primer cal aprendre a dominar-les! Si no, la transgressió no es fa des de la genialitat, sinó des de la ignorància! Totalment d'acord, doncs, que el talent ha d'anar acompanyat de molta feina, però d'aquí a sacrificar-ho tot per convertir-te en un egòlatra solitari i arrogant... Qui és més important que et recordi quan no hi siguis? Els teus éssers més propers o la posteritat? 

En fi, que dubto que arregli el garbuix emocional que m'ha deixat la pel·lícula. El que sí que tinc clar, però, és que és un festival per als sentits. Filmada de manera tècnicament impecable, la pel·lícula disposa d'una potent narrativa que em sembla inspirada en el mateix jazz: una obra de cambra perfecta, simètrica però lliure, excessiva per moments, que en algun moment enfila les notes tan amunt que gairebé desafina (la seqüència de l'accident), que just llavors es calma i respira, i que acaba en el moment àlgid del clímax perquè els primers títols de crèdit finals i els llums reoberts de la sala et trobin sense respiració. Deixant de banda els escrúpols, definitivament sí: cal veure-la.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Ho has clavat: deixar-se portar és la clau. Com en el jazz!
2 Febrer 2015
David Cuenca Ros
Nou article
2 Febrer 2015
David Cuenca Ros
Isaac, boníssim el teu comentari i boníssimes les referències! Per mi és evident que el professor està inspirat en el coronel de "La chaqueta metálica"! I, pel que fa a "Cisne negro", l'adoro tant com sé que hi ha gent que l'odia. De tota manera, aquesta darrera també està esquitxada pel paper castr... Veure més
25 Març 2016