Poques vegades, per no dir cap, recordo haver gaudit tant amb una pel·lícula que alhora m'hagi deixat un regust tan gran d'incomoditat com aquesta (destinada a ser de culte) "Whiplash". M'agrada l'elogi de la cultura de l'esforç, però no el culte al sacrifici. M'agrada la denúncia de la sobreprotecció que idiotitza les noves generacions i les fa mediocres, però no la justificació de la humiliació com a mètode de motivació. M'agrada que plantegi preguntes incòmodes, però no tenir la sensació que qui pregunta ja respon i a més ho fa en una direcció moral que no acabo de compartir. M'agrada que em provoqui, però no que m'alliçoni amb disciplina militar. Potser el problema és que no combrego amb els personatges, que n'entenc els motius però en rebutjo els objectius i la metodologia. Sobretot perquè hi veig més un culte a l'ego que una adoració de l'art. Però sé que el món de l'art també és això, i em crec el martiri i èxtasi final del torturat pigmalió protagonista. Ah! I el que més m'agrada és que una pel·lícula sobre un món tan teòricament basat en la inspiració i la improvisació com el del jazz posi tant d'èmfasi en la necessitat de la tècnica. Tota una lliçó per a aquells que critiquen que les escoles maten la creativitat: a veure si ens assabentem d'una vegada que per trencar les regles primer cal aprendre a dominar-les! Si no, la transgressió no es fa des de la genialitat, sinó des de la ignorància! Totalment d'acord, doncs, que el talent ha d'anar acompanyat de molta feina, però d'aquí a sacrificar-ho tot per convertir-te en un egòlatra solitari i arrogant... Qui és més important que et recordi quan no hi siguis? Els teus éssers més propers o la posteritat?
En fi, que dubto que arregli el garbuix emocional que m'ha deixat la pel·lícula. El que sí que tinc clar, però, és que és un festival per als sentits. Filmada de manera tècnicament impecable, la pel·lícula disposa d'una potent narrativa que em sembla inspirada en el mateix jazz: una obra de cambra perfecta, simètrica però lliure, excessiva per moments, que en algun moment enfila les notes tan amunt que gairebé desafina (la seqüència de l'accident), que just llavors es calma i respira, i que acaba en el moment àlgid del clímax perquè els primers títols de crèdit finals i els llums reoberts de la sala et trobin sense respiració. Deixant de banda els escrúpols, definitivament sí: cal veure-la.