login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Wonder wheel"

A “La verdad sobre el caso Savolta”, Eduardo Mendoza va deixar escrit: “la vida es un tiovivo que da vueltas hasta marear y luego te apea en el mismo sitio en que has subido.” Woody Allen sembla subscriure al cent per cent aquesta frase en la seva última pel·lícula, “Wonder wheel”, no en va ambientada al parc d'atraccions de Coney Island.

De fet, al llarg de la seva filmografia, aquest tema no li ha estat aliè: són moltes les vegades que els seus personatges (penso ara en el protagonista de “Manhattan”) s'emboliquen de mala manera per acabar tornant al punt de partida. La diferència és que abans aquest punt de partida s'endevinava finalment com la millor solució possible, mentre que a les seves darreres pel·lícules (el preciós fos encadenat final de “Café Society”, per exemple) aquest és la constatació d'un fracàs.

Certament, el mestre amb els anys s'ha tornat definitivament pessimista. L'humor amb què fins ara havia domesticat el seu proverbial nihilisme apareix gairebé soterrat, i la desil·lusió omple la pantalla. I això és particularment feridor pel contrast amb la lluminosa paleta de colors de “Wonder wheel”: la vida és una fira en què tothom aparenta passar-s'ho bé, però en què (parafrasejant Henry David Thoreau) en realitat tothom porta la seva desesperació com pot.

A “Wonder wheel”, Allen construeix un personatge molt semblant al de “Blue Jasmine” (de nou amb la complicitat d'una actriu meravellosa: abans Cate Blanchett i ara Kate Winslet), una dona que viatja progressivament cap a la bogeria incapaç de conviure amb la seva realitat. Com tothom comenta, Allen sembla haver agafat el gust pel melodrama americà d'un Tennessee Williams i el seu “Tramvia anomenat Desig”, aquest desig que ho arrasa tot amb la seva frustració corresponent. Però hi ha un aspecte fonamental que uneix també tots dos caràcters femenins: el sentiment de culpa. Tant Jasmine com la protagonista de “Wonder wheel” han de conviure amb quelcom més terrible que el fracàs: la consciència que elles són les úniques culpables de la situació que estan vivint.

En definitiva, Allen es pregunta: si la vida és quelcom sense sentit i majoritàriament frustrant, què fa que hi seguim viatjant? Per què continuem donant voltes? Quin és el motor que mou la nòria? Resposta (explicitada com de passada en una conversa que pot passar inadvertida durant el film): l'autoengany. Woody Allen es mostra molt hàbil i enginyós amb la creació del personatge narrador, el socorrista amb pretensions d'escriptor. En primer lloc, perquè assoleix així la coartada per poder ser simbòlic, grandiloqüent i melodramàtic a voluntat. I, sobretot, perquè el socorrista es caracteritza per voler viure un llibre més que una vida real (actitud que se li ensorrarà quan topi amb la monstruositat ètica de la realitat, com li passava al protagonista de “Bales sobre Broadway”). Curiosament, però, serà el personatge de Winslet el que caurà en el parany d'intentar traslladar els mecanismes de la tragèdia a la seva anodina existència, amb resultats catastròfics que la deixaran a la casella de sortida. El seu gran drama és que la nòria la fa embogir per absència d'autoengany, mancança que encomana al seu fill. I quan falla l'autoengany, només queden les ganes de cremar-ho tot.

Comentaris (1)28-12-2017 01:52:04

davidcuencadavidcuenca blog, 31-12-2017 14:11:07

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: