login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Circ!

En condicions normals, per molta calor que fes, dissabte hauríem assistit a la manifestació per la llibertat dels presos polítics. I ho farem les vegades que faci falta, de la mateixa manera que en la propera Diada desbordarem la Diagonal per donar l'empenta definitiva a la República Catalana. Però aquest no era un cap de setmana qualsevol: era el de la Fira del Circ de la Bisbal, la nostra estimada vila, i vam sentir (esperem que les famílies dels presos i exiliats ens ho disculpin) que era moment de fer poble, de gaudir d'una festa que hi ha gent que es passa un any organitzant.

Divendres a la nit, l'espectacle inaugural. Espectacular, la proposta de Cirque Rossages, en un equilibri (mai més ben dit) exemplar de poesia i tècnica, en una reflexió sobre la nostàlgia pel pas del temps pausada i admirable. Una de les millors inauguracions dels últims anys.

Dissabte comencem amb Eddy Eighties, un clown que rendeix tribut a la música dels 80 (la música amb què vam créixer). Ja ens ho estàvem passant d'allò més bé, però el súmmum va ser quan va fer sortir un dels nostres millors amics a formar part de l'espectacle. Que terapèutica que és una bona riallada en aquests temps que corren! A continuació, la controvèrsia arriba amb Cirque Exalté. A nosaltres ens encanten, però hi ha algun murmuri de desaprovació per certes insinuacions eròtiques davant la mirada de molts nens. Estalviables? Sí, però com si no hagués passat sempre, que hi ha bromes que només entenen els adults i que als nens els passen per alt... Per acabar-ho d'adobar, els dos homes de l'espectacle es van passant acrobàticament la noia de manera contundent, i hi ha qui ho veu com una cosificació de la dona. Admeto que jo mateix hi vaig reflexionar un moment, però crec que és una qüestió d'estil: no era un espectacle poètic, sinó fet a ritme de rock, i el que es volia era transmetre energia i dinamisme. I, com que tècnicament eren brutals, jo els aplaudeixo i celebro la seva fugida de l'esclavitud del políticament correcte. A la nit, punxem una mica amb l'espectacle de l'Ateneu Popular 9 Barris: que estigui protagonitzat exclusivament per cinc dones no és un mèrit en si mateix; ho seria si l'espectacle fos consistent, però les exhibicions de talent apareixen amb comptagotes enmig d'una narrativa erràtica i incomprensible.

Diumenge a la tarda acabem decidint-nos pel funambulista Pierre Deaux, amb una proposta espectacular que desafia la impaciència del públic contemporani, incapaç d'apreciar que com més còmica i patètica és la situació que planteja damunt la corda, més perillosa és. Extraordinari, però no apte per a una generació d'espectadors amb dèficit d'atenció, incapaços de mantenir el silenci mentre un artista es juga la vida. I regust agredolç en l'espectacle de cloenda. Lloable, la proposta integradora de (Cia)3, però cal lamentar-hi (aquí sí) un dèficit de ritme.

I, enmig de tot això, la meva (la nostra) Bèlgica tercera en el mundial, guanyat d'una manera força lamentable per França a la final, amb una primera part tramposa i una segona a la contra, mentre Croàcia hi posava el joc i la dignitat. No és que França no hagi merescut el títol (fiable i sense pròrrogues en la banda dura del quadre), però pel bé del futbol hauria estat millor que s'imposés el talent de Bèlgica o l'entusiasme de Croàcia per davant d'una selecció plena de talent però que ha decidit viure majoritàriament de l'errada de l'altre. S'acaba un mundial que ha mostrat que hi ha jugadors que van més sobrats de talent que de noblesa (Neymar i Griezmann) i que deixa, al meu modest entendre, el següent onze ideal: Pickford; Meunier, Stones, Umtiti, Lucas; De Bruyne, Modric, Rakitic; Mbappé, Kane (o Lukaku), Hazard.

Comentaris (1)16-07-2018 15:33:31

davidcuencadavidcuenca blog, 18-07-2018 12:05:04

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: