Personalment prefereixo les novel·les i els llargmetratges però, com que diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, de tant en tant també és bo deixar-se portar pel plaer de les obres breus però intenses, com és el cas dels relats i dels curtmetratges. Tant en els uns com en els altres, el que més m'agrada és quan hi ha un gir, una sorpresa final, que fa que tot prengui un nou sentit, i que allò explicat adquireixi una nova dimensió. En això, en el món dels relats, per mi Julio Cortázar era el gran mestre, amb relats amb un final rodó, potser no exactament sorprenents sinó en el fons inevitables dins la seva lògica, com ara "Continuidad de los parques" o "La noche boca arriba". A Catalunya, Quim Monzó n'ha estat un digníssim continuador, sobretot al recull "L'illa de Maians" (veig en "Febre" el revers de "La noche boca arriba", com igualment "Casa amb jardí" ho seria de "Casa tomada").
Doncs, com deia, en els curtmetratges, aquests finals que ho reformulen tot també m'atrauen molt. Tot avui que penso en un curtmetratge que vaig veure fa un any, però la pega és que no en recordo ni el títol ni el director, i així ho tinc difícil per buscar-lo. Era la història d'una noia que una nit es barallava enmig del carrer amb el seu xicot, el deixava plantat i, enfadada, es quedava dreta en una cantonada, pensativa. Aleshores un noi se li acostava i li demanava quant cobrava per un servei. Ella dubtava i finalment, per despit, decidia no aclarir la confusió i tancar el tracte. Però res no era el que semblava, i al final... Bé, ho deixo obert per si algú el vol veure, però ja dic que no en sé el títol. Quina ràbia!
Tota aquesta introducció és per dir que, ja que últimament no aconsegueixo trobar un racó per veure ni una miserable pel·lícula, avui he mirat un curtmetratge que m'han recomanat. Es diu "Pecera", i tracta de la precarietat laboral, del món dels Recursos Humans i de les empreses de treball temporal. En els temps que corren, és interessant i necessari per allò que té de denúncia social i de crítica a la deshumanització que comporta la manera com està enfocat actualment el món laboral. Però, inevitablement, el que a mi més m'ha atret és la capacitat que té de capgirar la situació i de donar la volta a allò que estàvem interpretant. Amb aquest efecte, s'aconsegueix que allò que se'ns està explicant esdevingui d'una manera subtil encara molt més cruel. Alguns dels comentaris que se li fan al director és que "Pecera" es queda curt, que la realitat és molt pitjor. Sens dubte, malauradament, això és així. Però a l'art no sempre cal demanar-li realisme, sinó que sovint una bona metàfora pot ser encara més contundent. Penso en Pere Calders i en com li retreien que perdés el temps en fantasies en un moment que requeria compromís, sense entendre que la seva ironia feia en realitat molt més esmolada la crítica.
En fi, hi ha altres curtmetratges que també m'han deixat un bon regust. Penso, per exemple, en "Éramos pocos" (sobre com a vegades la millor manera d'assolir la felicitat és a través de l'autoengany), "La culpa" (metàfora meravellosament filmada sobre l'efecte boomerang de la venjança) o "La ruta natural" (narració palindròmica sobre el fet que, encara que el temps funcionés just a l'inrevés, els nostres neguits, les nostres pors i les nostres frustracions serien exactament els mateixos). Sovint el curtmetratge és el gran oblidat del món del cinema, però cal no oblidar que sovint funciona com a planter de directors que acabaran esdevenint interessants cineastes. Aquest últim curt del qual parlava ara, per exemple, va ser filmat pels germans Àlex i David Pastor, que posteriorment han dirigit llargmetratges tan interessants com "Infectados" i "Los últimos días". Vaja, que, com deia al principi, no està malament donar una ullada a aquest món, ni que sigui de tant en tant.