David Cuenca Ros
per en 16 Maig 2013
1,191 Vistes

L'estiu passat vaig anar a veure una pel·lícula, divertidíssima i amb una mala llet brutal, que es diu "El dictador" i que recomano a tothom. En aquesta pel·lícula, l'inefable Sasha Baron Cohen es posava a la pell d'un dictador d'un país àrab inventat per fer una crítica demolidora a les autocràcies però alhora a les democràcies occidentals que hipòcritament les blasmen al mateix temps que les mantenen o les substitueixen per suposades democràcies imposades al servei dels seus interessos. Probablement, la pel·lícula serà recordada pel discurs final del dictador, que satiritza el monòleg original del gran Chaplin i posa de volta i mitja la democràcia nord-americana.

Però per mi l'escena més corrosiva es produeix al final d'un gag boníssim en què el dictador (que es passeja pels EUA sense ser reconegut perquè li han afaitat la barba) i el seu còmplice viatgen en helicòpter en companyia d'una parella nord-americana de mitjana edat. Tots dos comencen a parlar en àrab de coses absolutament banals, però els copassatgers cacen al vol i fora de context paraules com ara "11-S", "Bin Laden" o "World Trade Center". Després d'una el·lipsi, veiem com una noia retreu a la policia que hagi detingut els dos homes, diu, només pel simple fet de ser àrabs. Com a espectadors, completem l'el·lipsi i imaginem que la parella que viatjava amb ells a l'helicòpter s'ha espantat, ha donat l'alarma i tot plegat ha acabat amb la detenció dels dos individus per part de la policia. La noia comença a cridar, i no deixa donar explicacions a la policia, la qual la deixa dir resignadament. A continuació observem, per un efecte de muntatge, que la visió que el dictador tenia d'aquesta noia (a qui ja coneixia sense dir-li qui era) ha canviat: se n'acaba d'enamorar. L'escena em sembla brillant perquè, al mateix temps que, efectivament, critica els prejudicis dels nord-americans cap als àrabs després de l'11-S (el recel de la parella nord-americana ja era evident abans de la conversa entre els àrabs que provoca la confusió), ens envia un missatge encara molt més contundent: la noia progressista, que se suposa que lluita per la llibertat i la pau entre els homes, s'ha tornat una fanàtica d'allò que defensa, fet que la converteix en una persona agressiva i dictatorial, i per això paradoxalment el dictador se n'enamora.

Comento aquesta escena perquè estic cansat de l'absurda polèmica que es produeix cada any de manera recurrent quan el Barça organitza una rua per celebrar algun dels seus títols. Segons algunes persones "benpensants", és molt contraproduent la imatge d'alguns futbolistes considerablement beguts dalt de l'autocar que rep el bany de masses, perquè en aquestes celebracions hi ha molta mainada. Doncs bé, tot i que estic d'acord que s'ho podrien estalviar, també penso que no n'hi ha per tant i que fixar-nos en això és agafar-nos-la amb paper de fumar. Intentaré explicar-me.

La pregunta és: de tota la gent que veu aquestes imatges, sigui a la mateixa rua o a la tele, a qui poden perjudicar? Opció A: als nens, que tenen els jugadors com a ídols i reben un missatge molt perniciós per a les seves tendres ments, diuen. Ah! Doncs jo us asseguro que els nens, l'única cosa que veuen és que tenen els seus ídols a tocar, i no es plantegen què fan o què deixen de fer. Ni s'adonen que van beguts. Anant bé, no saben ni què vol dir anar begut. Veuen que estan contents, feliços per haver guanyat, i que per això fan ximpleries (els nens fan això quan estan contents: fan ximpleries; no hi veuen res d'estrany). Però, quan intentes fer veure això, sempre et salten al damunt amb el mateix argument: com es nota que tu no tens fills. A banda que trobo molt irritant aquest argument segons el qual una persona que no té fills passa a ser automàticament una perfecta irresponsable, l'argument em sembla de molt poca qualitat i que de fet diu molt poc a favor dels pares. Perquè la responsabilitat de l'educació dels teus fills és teva. Si el teu fill ha notat alguna cosa estranya en el comportament dels seus ídols, tu li has d'explicar bé el que hi ha, fer-li entendre per què ho fan, que vegi ell mateix què està bé i què no. Els nens no es protegeixen amagant-los la veritat. Sigues un bon pare o una bona mare i ensenya-li TU com enfocar el món REAL.

Opció B: els adolescents. No pot ser, diuen, que es gastin tants diners en campanyes per convèncer els nois i les noies de les maldats de l'alcohol i les drogues i que després vinguin aquests energúmens del Barça a espatllar-ho tot. A veure, conec una mica els adolescents, perquè em toca aguantar-los cada dia, i hi ha una cosa que tinc clara: NO són imbècils. No se'ls pot anar amb el discurs paternalista i infantiloide de "drogues i alcohol, caca", entre altres coses perquè probablement la majoria d'ells ja n'han consumit més que tu. El que cal fer, crec jo, és parlar-ne amb naturalitat, guiar-los, valorar els efectes que tenen, plantejar-los per què en prenen o per què els atrau la idea de prendre'n... Que ningú s'escandalitzi ni es confongui; no es tracta de fer-ne apologia, tot al contrari, però el que no es pot fer és fer com l'estruç i fer veure que no existeixen.

No ho sé. Sempre m'he malfiat de la gent que va per la vida amb discursos moralistes. Prefereixo l'ètica a la moral. Vull dir que valoro més una persona íntegra en el seu comportament cap als altres que una persona aparentment impecable però amb mal fons. Vaja, que prefereixo un borratxo amb rastes que un paio amb corbata que m'estreny la mà mentre pensa la manera de fotre'm. En definitiva, que fujo de la dictadura del políticament correcte. En poques paraules, que vull que els menors tinguin LLIBERTAT per créixer com a persones acompanyats, però no adoctrinats.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
20 Maig 2013