Sempre he dit que, com a culer, l'únic isme que m'agrada és el barcelonisme. M'avorreixen les lluites de poder tant com em diverteix la pilota. Però estimo el Barça, i vull que estigui en les millors mans. I crec que ara no ho està. Esportivament, si més no pel que fa al futbol, no podem estar millor. Però el que caldrà votar el dissabte 18 de juliol (mira que triar una data així) és qui gestiona millor el club. Jo no sóc soci (cosa que no em converteix en menys barcelonista), i com és lògic no puc votar. Però em fa més por que una pedregada el que puguin decidir els socis, tot i que evidentment tenen la legitimitat democràtica de votar el que vulguin. M'agradaria que ningú es deixés enlluernar pel triplet, que la gent s'adonés que aquest equip no ha assolit aquests èxits gràcies a la junta, sinó malgrat la junta. Una junta que ha actuat des del primer dia amb ànim de revenja i que s'ha tacat les mans des del principi. Una junta que ha tacat la imatge del Barça (cas Neymar, Qatar, sanció FIFA...) fins a límits insuportables. La junta d'aquells que històricament han gestionat el club com si fos de la seva propietat. Aquells a qui no agrada que el Barça sigui un símbol de catalanitat, com si això estigués barallat amb la universalitat d'aquest gran club. Només espero, doncs, que el soci voti l'opció més forta per fer fora aquesta mena de gent per sempre més, per tal que el Barça pugui continuar sent realment més que un club.
Però les eleccions més importants, és clar, són les del proper 27 de setembre. Si surten bé, de l'endemà d'aquestes eleccions no em fa por res. Estem preparats per al repte, i l'Estat espanyol pot cridar tot el que vulgui que no hi tindrà res a fer. L'única por que sento davant d'aquestes eleccions històriques és que el resultat no sigui bo. I si això passa, serà culpa nostra. Ahir, després de l'entrevista a Artur Mas, vaig seguir el programa "23/24", del canal 3/24. Gairebé no vaig escoltar els analistes. M'interessava més llegir els missatges que enviava la gent al programa. Al principi em vaig sentir optimista: molts missatges de suport al president. De mica en mica, però, la temuda divisió (una vegada més). No em va agradar que s'acusés Mas de dividir les entitats, perquè s'oblida que si ara es veuen obligades a escollir és perquè Junqueras no va voler la llista unitària. És clar que tampoc em va agradar gens començar a veure missatges amb posicions radicals de socis de l'ANC o l'Òmnium manifestant que estriparien el carnet si es decidia una cosa o la contrària: tan difícil és que les entitats votin i que tothom accepti la decisió majoritària? Som demòcrates o no ho som? Finalment, vaig pensar que tenien raó aquells que advertien que mentre perdem el temps decidint la unitat o no dels convençuts, estem desaprofitant l'oportunitat de convèncer els indecisos. Personalment, tinc força decidit que votaré la llista més propera a Mas, sigui la que sigui. Simplement perquè considero que cal votar la llista més forta i més transversal possible. Que ningú s'enganyi: sóc d'esquerres (no d'aquesta ultraesquerra demagògica tan de moda ara, però sí d'esquerres) i he votat habitualment ERC. Ara mateix escric aquestes línies mentre porto posada una samarreta contra les retallades en educació, i no m'agrada gens la política educativa de la consellera Rigau. Però tinc molt clar, com molt bé explicava Vicenç Villatoro al diari Ara, que si de veritat volem la independència segurament caldrà votar una llista que inclogui algú que no ens agradi. I això em porta a l'argument que voldria que tant convençuts com indecisos en relació a la independència entenguessin: no hi haurà possibilitat de canvi social mentre estiguem segrestats per un estat que ens ofega. Cal construir la independència sense apartar-ne ningú. Un cop tinguem la casa, ja veurem com la gestionem. Però primer cal tenir la casa. Per això, desitjaria que tots els que volen un canvi de veritat votin una llista inequívocament independentista. Si no els agrada en Mas, doncs que votin ERC o la CUP. Però que entenguin que no es pot apartar Mas absurdament del procés. I que entenguin també que qualsevol altra opció indefinida no servirà. Que Podemos és un cavall de Troia per fer fracassar el procés. Que l'autèntica revolució possible, la que tenim a tocar i que no és utòpica i que pot canviar-ho tot, és la independència. Tinguem clares les prioritats: primer la independència (amb tothom) i després, la resta. Perquè res serà possible sense ella.
Us heu fixat que ara hi ha molts rètols de l'AMI a l'entrada dels pobles que són tacats amb esprais? Recordeu quan abans els esprais servien per tapar rètols o símbols que no ens agradaven? No us adoneu que això vol dir que ara la iniciativa és nostra, que som més, que podem amb tot? Que som nosaltres els que construïm i els altres els que destrueixen? De veritat hi haurà gent tan curta de mires per desaprofitar una oportunitat com aquesta? Si no som independents, que sigui perquè la majoria no ho vol, però no perquè els que ho volem ens perdem en els matisos. Ser independentista és com estar embarassada: o s'hi està o no s'hi està. Deixem-nos de ximpleries, sisplau.
