Les semifinals de la Champions (ai, quina nostàlgia!) ens han ofert quatre perfils d'entrenador ben diferenciats. Analitzem-los.
Carlo Ancelotti: l'entrenador intel·ligent. Aquest elegant italià, a qui hem d'agrair que hagi posat fi a la insuportable crispació que darrerament hi havia sempre en els clàssics, té una virtut fonamental: sap adaptar-se a les plantilles que té. No li importa que la seva figura quedi una mica a l'ombra. No és narcisista, i la seva única motivació és que els seus jugadors explotin les seves millors virtuts. Mai havia vist Cristiano Ronaldo tan desbocat com ara, i cal reconèixer que ahir el Madrid va fer un partidàs, encara que fos amb poca possessió, amb uns contraatacs vertiginosos i de manual. Ancelotti ha aconseguit en una temporada el que un altre entrenador del qual de seguida parlarem no va poder aconseguir de cap manera, malgrat que se'l va fitxar expressament per a això.
José Mourinho: l'entrenador garrepa. Volia escriure miserable, però hi havia el risc que s'entengués malament. Miserable de misèria. És una misèria veure una plantilla dissenyada a cop de talonari jugar d'aquesta manera. Que sí, que Mourinho és molt bo treballant els equips, ensenyant-los a jugar sense pilota, a defensar-se, a viure de l'errada del rival. Però, i si el rival no s'equivoca? I si el rival s'avança i has de portar tu el pes del que queda de partit t'agradi o no t'agradi? Doncs aleshores passa el que ha passat aquesta nit: ni punyetera idea. Els jugadors s'han acostumat tant a parasitar els errors aliens que són incapaços de crear absolutament res. Com vols fer-ho amb David Luiz d'organitzador de joc? Mare meva! Que no, que no em convenceran mai que aquest home, més enllà de ser un personatge profundament desagradable, sigui un gran entrenador. És absolutament mediocre, per molt que a vegades la sort i els títols li somriguin.
Diego Simeone: l'entrenador polifacètic. S'ha insistit tant en la personalitat magnètica i la gran capacitat motivadora de Simeone que crec que no se li ha fet justícia a l'hora de valorar-lo estrictament com a tècnic. D'acord que a vegades el seu futbol s'acosta perillosament al de Mourinho, però la primera cosa que es pot dir en descàrrec seu és que ell no té un multimilionari rus al darrere que li fitxa tot el que vol. Però és que, a més, Simeone ha aconseguit que el seu equip, quan convé, tingui més d'un registre, i que tots els domini bé. Si avui a la segona part l'Atlético semblava el millor Barça, tocant i tocant! Li desitjo tota la sort del món a Lisboa, per raons òbvies.
Pep Guardiola: l'entrenador desubicat. El destí a vegades té aquestes coses. Pep se'n va anar del Barça fugint, entre d'altres coses, d'un vestidor que s'havia acostumat a guanyar-ho tot i que ja no estava tan motivat. I resulta que fitxa per un equip que acaba guanyant-ho absolutament tot mentre l'espera, de manera que es torna a trobar igual. Ahir ell no va estar fi en el plantejament, d'acord, però coincideixo amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que l'actitud poc intensa dels jugadors no hi va ajudar. I, és clar, a Munic ha faltat temps per portar-lo a la forca, per gosar intentar canviar la tradicional manera de jugar dels alemanys. Conclusió: nosaltres som poqueta cosa sense ell, i ell no és tan gran sense nosaltres. La solució és evident, no? En parlem?
