Ho dic ja d'entrada. Tinc intenció, en la mesura del possible, que aquestes setmanes el blog mantingui un to al màxim de lúdic possible, amb les meves petites grans passions de sempre. Així, malgrat que aquesta vegada prescindiré de comentar l'irrellevant partit europeu d'aquesta nit, procuraré continuar amb les meves cròniques cinèfiles i futbolístiques. Però, al mateix temps, ja veig venir que no em podré estar de combatre les mentides diàries que apareixen arreu en aquesta bruta campanya d'aquestes eleccions il·legítimes. De manera que demano paciència i comprensió als meus pocs seguidors habituals amb l'esperança de no perdre'ls, però ara mateix la meva consciència crítica de ciutadà no em permet callar.
Així doncs, avui parlaré de l'equidistància. Quan hi ha una situació d'abús de poder, com la que ara es viu a Catalunya per part de les forces del 155, ser equidistant és impossible. Perquè la pretesa neutralitat posa en igualtat moral el repressor que el reprimit. Veiem-ho amb exemples.
Ada Colau lamenta l'empresonament d'independentistes, però diu que quan surtin (alguns ja ho han fet; a què espera, alcaldessa?) els demanarà explicacions per la seva irresponsabilitat. Xavier Domènech presenta un recurs al TC contra el 155, però no vol que l'hi acompanyin els partits independentistes perquè són corresponsables de la situació. Pablo Iglesias afirma que els independentistes són culpables d'haver despertat la ultradreta feixista.
Analitzem-ho bé. Tots tres missatges, pretesament equidistants, tenen una cosa en comú: accepten la lògica del maltractador. En tots tres casos és com condemnar el fet que una dona hagi estat violada, però tot seguit retreure-li que anés sola de nit, “com si no sabés què pot passar”. És la víctima qui ha d'acabar donant explicacions, i no el botxí. És la víctima, la culpabilitzada per haver estat violentada.
I fixem-nos bé que tots tres personatges, tan equidistants ells però en realitat tan còmplices del poder repressor, pertanyen a la mateixa òrbita: la del partit que va adulterar la interpretació plebiscitària del 27-S i que ara amenaça de fer el mateix el 21-D. Tinguem-ho ben present a l'hora de votar. El seu missatge suposadament conciliador i neutral ja no cola. Tots ja sabem a qui serveixen en realitat.
PD: Aquesta nit la policia (entre d'altres, de la Barcelona exemplar de Colau) ha requisat material de campanya de la CUP en ple inici de la campanya electoral. Sort que era el referèndum de l'1-O, el que no tenia garanties!
