Bona victòria ahir, amb una primera part més aviat erràtica i una segona de molt convincent. La clau, com sempre, és el mig del camp, i és aquí on Luis Enrique sembla continuar buscant la tecla adequada. Amb un Busquets aparentment intocable per la necessitat que hi ha de Mascherano a la defensa, d'entrada els dos interiors que semblava que havien de ser habituals eren Rakitic i Iniesta, com així va ser. Passa, però, que el manxec no està bé, i a més no defensa (i si a sobre el poses amb Xavi, aleshores ja és un suïcidi, com es va veure al Bernabéu). Llavors, l'entrenador va decidir posar de parella de ball de Rakitic el polivalent Rafinha, contra el Celta, per garantir més sacrifici defensiu. Rafinha ho va fer molt bé en defensa i es va fer un tip de recuperar pilotes, però l'equip va trobar a faltar més creativitat, la pilota gairebé no passava pel mig del camp i els davanters s'havien de buscar la vida. I vet aquí que a Amsterdam Luis Enrique s'inventa la parella aparentment més incompatible, Xavi-Rakitic, i el resultat va ser tan satisfactori que ben bé podria acabar essent el tàndem de gala, amb el benentès que a Xavi cal dosificar-lo. És cert que a la primera part en molts moments hi va haver descontrol, però el Barça va anar sabent fer-se seu el partit, que va desembocar en 45 minuts finals que van ser dels millors de la temporada. És evident que, com diu Mascherano, cal millorar, però aquest és el camí. Només falta una cosa: que l'entrenador es rendeixi a l'evidència del moment de forma absolutament lamentable de Dani Alves i es decideixi a posar al lateral dret algú d'un perfil més defensiu (podria ser Montoya o, si no hi confia, perfectament Adriano; de Douglas de moment prefereixo no opinar). D'aquesta manera, no caldria tenir el pobre Rakitic tapant les vies d'aigua del brasiler, els dos interiors podrien intercanviar-se les posicions de manera que tots dos se sentirien més còmodes i el croat podria desenvolupar una mica més el seu talent.
Sigui com sigui, però, hi ha una sensació que plana en l'ambient, que de fet és una certesa: ara mateix som a anys llum dels grans equips europeus (Madrid, Chelsea, Bayern), i això provoca el desànim d'afirmar que no val la pena preocupar-se pels resultats del Barça perquè, avanci més o menys, té molt poques possibilitats d'assolir títols. Bé, en primer lloc, jo miraré el Barça sempre perquè és el meu equip i m'agrada veure'l, independentment de les possibilitats de títol que tingui. Però és que, a més, la temporada és molt llarga i poden passar moltes coses. O és que l'Inter del 2010 era el millor equip d'Europa? De moment, la segona part d'ahir (amb, entre d'altres, un Suárez que quan es tregui l'ansietat de fer el primer ens donarà moltes alegries i un Bartra que va reivindicar la seva qualitat un cop més) és esperançadora.
