login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Alavés 0 - Barça 6; i cinema: "Manchester frente al mar" i "Hitchcock"

Està vist que aquest any, de moment, l'alegria del culer no pot ser mai completa. Hi havia motius per estar més que satisfet de la tarda de dissabte, pel resultat i pel joc, però el futbol va decidir ser cruel amb el pobre Aleix Vidal. Després de lluitar per refer la seva situació a l'equip i d'haver-ho aconseguit, amb l'afegit de la possibilitat de ser important en una final per l'absència de Roberto, una entrada tan desintencionada com absurda d'un rival el va apartar dels terrenys de joc per tot el que queda de temporada. L'equip s'haurà de refer d'aquest cop anímic i trobar solucions a la falta d'efectius al lateral dret. Exceptuant aquesta taca (no menor), però, l'aficionat va poder recuperar bones sensacions. Perquè el Barça ja havia golejat altres vegades aquesta temporada, però mai amb la sensació de solvència que va deixar dissabte. Ho va fer tot bé, i va tenir continuïtat en el seu joc. Va aconseguir tancar l'Alavés a la seva àrea perquè va superar amb autoritat la seva pressió alta inicial, va moure la pilota amb velocitat i criteri, i va enlluernar com ja no recordàvem en el joc posicional i associatiu. A la segona part, amb l'Alavés esgotat i obligat a fer un pas endavant, va aprofitar els espais i va ser una piconadora. Impecable, per tant, en tots els registres. L'última mitja hora ja va ser un tràmit (amarg per a Aleix Vidal) en què Luis Enrique va poder reservar efectius i començar a preparar el transcendental duel de París, que de cop fa més bona pinta que mai.

També feia bona pinta la pel·lícula “Manchester frente al mar”, i les previsions es van complir amb escreix. Història cuinada a foc lent, deixa un pòsit d'estranyesa en l'espectador fins que li ofereix l'oportunitat de lligar caps a partir de la dosificació dels flash-backs. Com a “21 gramos”, la pel·lícula juga a transcendir el drama per mitjà del muntatge, però el director no té la baixesa moral de recrear-se en la desgràcia dels personatges com acostuma a fer González Iñárritu. I, a més, el factor diferencial que aconsegueix elevar la història és el to. Quan assisteixes a l'encallament inoportú d'una llitera d'ambulància en el punt àlgid de la tragèdia, a un malentès còmic en un funeral, a una discussió mentre el protagonista no recorda on ha aparcat el cotxe... és impossible que la pel·lícula no se't vagi fent progressivament simpàtica. La introducció d'aquests detalls, aparentment intranscendents, en determinades escenes resta oportunament solemnitat a la història per acostar-la al món real. Perquè sí, té raó Woody Allen amb la seva fórmula que afirma que la comèdia és igual a la tragèdia més temps, però si ens aturem a pensar-ho és admirable la capacitat dels humans d'introduir l'humor en el moment mateix de la situació més desesperada, com un mecanisme instintiu d'autodefensa. Aquest to de surrealisme quotidià, que paradoxalment acosta la pel·lícula a la versemblança, juntament amb l'actuació monolítica de Casey Affleck (deliberadament continguda per exigències del guió, i no pas per incapacitat interpretativa), converteix “Manchester frente al mar” en un drama divertidíssim i terrible. Talment com la vida.

Molt més intranscendent, tot i que entretinguda i ideal per a un diumenge a la tarda, va resultar “Hitchcock”, biopic centrat en la creació de l'obra mestra “Psicosi”. Hi ha coses a la pel·lícula que no s'aguanten per enlloc, i el to no sempre és encertat, però fa venir ganes de tornar a veure l'obra mestra per mitjà d'unes presumptes incidències de rodatge que poden fer les delícies de qualsevol cinèfil. “Hitchcock” es perd sovint per carreteres secundàries discutibles, però assoleix moments interessants en l'anàlisi del procés creatiu, en especial en la seqüència de la sala de muntatge. Llàstima que quedi lluny de l'exigència narrativa que el mestre requeriria.

PD: Dissabte, tothom a Barcelona. Perquè la defensa de la dignitat col·lectiva comença per la defensa de la dignitat individual de cada ésser humà.

Comentaris (3)14-02-2017 00:49:11

Gerard, 14-02-2017 18:07:09

Em sap greu David però "Manchester frente el mar" tampoc serà motiu de discòrdia entre nosaltres...
Quan he llegit que la comparaves amb "21 grams" el cor m'ha fet un salt, però no ha tarda gaire en tornar a lloc...
Em cridà l'atenció els tocs d'humor en un drama de tal magnitud. Imagino que també era una manera de fer "dirigible" el drama, tant a ells com a creadors com a l'espectador com a receptor.
AIXAFA-GUITARRES. També em cridà l'atenció la serena reacció del nebot de Lee Chandler davant la mort del seu pare, per molt que fos una mort "esperada".
El final m'agradà molt i em sorprengué positivament. AIXAFA-GUITARRES. Quan el més fàcil era un final feliç (Lee Chandler es fa càrrec del seu nebot), Lonergan opta per un final no tant optimista i fàcil però més coherent (Lee Chandler s'esofrça per "superar" la tragèdia, tal com ha "fet" i demà que ho intenti l'ex-dona de Lee Chandler en una commovedora escena).
De "Hitchcock" recordo que la vaig caçar fent zàping un dia que la feien per la tele, i al cap d'una estona me'n vaig cansar i vaig canviar de canal (o me'n vaig anar a dormir).

davidcuencadavidcuenca blog, 14-02-2017 19:48:10

Hola, Gerard
Sí, no sé per què em va venir aquesta pel·lícula d'Iñárritu al cap. Queda clar que només una mica per estructura, però "Manchester" és infinitament superior. De fet, n'estic fins al gorro, de l'Iñárritu.
Per mi, en efecte, la clau són aquests tocs d'humor. Em sorprèn que ningú ho comenti a les ressenyes. Insisteixo que, més que per fer-ho digerible, és per fer-ho real. I m'agrada molt la manca de subratllats melodramàtics en una història tan dura.
Veig que m'has comprat la paraula "aixafaguitarres". Però, compte, que no tothom l'entendrà i pots, doncs, justament aixafar-li la guitarra! :-)
SPOILER A mi també m'agrada molt el final, per coherent. I crec que l'exdona pot superar-ho (més o menys) i ell no perquè ell ha de carregar amb un sentiment que ella no té: la culpa. I per mi és lògic que ell no pugui continuar vivint allà.
Pel que fa a "Hitchcock", he intentat salvar-ne alguna cosa, però és força "trunyo". Això sí: m'agrada l'encert de càsting de convertir Scarlett Johansson en la nova Janet Leigh...

davidcuencadavidcuenca blog, 15-02-2017 23:58:48

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: