login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Alavés 0 - Barça 2; cinema: "La seducción"; i lectura: "Quan arriba la penombra"

Confesso que, quan vaig veure l'onze escollit per Valverde per enfrontar-se a l'Alavés, en un principi vaig arrufar el nas. Convençut, com ja he dit més d'una vegada, que el que convé a l'equip és créixer des de la quotidianitat de la lliga, no veia un bon senyal que em costés col·locar els jugadors en una distribució tàctica damunt del terreny de joc. Perquè em sembla que ara toca consolidar els mecanismes coneguts (4-3-3) en espera de temps millors perquè l'entrenador sigui més intervencionista. Al final, però, tot va ser més senzill: va resultar que, sorprenentment, Roberto tornava a la posició de lateral, i Vidal repetia d'extrem dret. Per tant, el 4-3-3 quedava inalterable, amb Messi de fals 9 i la defensa i el mig del camp plenament estàndards. Això de posar Vidal d'extrem sembla una manera que té Valverde de cridar (en la mesura que el seu tarannà tranquil li ho permet) que, de moment, això és el que té (tal com de fet va fer explícit en roda de premsa). I, certament, l'alineació transmetia que a l'equip ara mateix li manca qualitat individual i que Messi està sol davant del perill. Això, però, no és ben bé així: sens dubte van ser dos cops de geni de l'argentí els que van tornar a salvar la papereta, però tot l'equip va treballar bé en els dos gols i, a més, Ter Stegen va resultar salvador en una ocasió local claríssima amb 0-0. Davant de les dificultats, tothom suma. La baixa de qui ja sabem ha fet perdre de moment quirats de qualitat a la plantilla, però el Barça ho està compensant creixent com a equip. El bon joc ja arribarà, en espera dels nous fitxatges. Amb Dembélé confirmat i en espera de la possibilitat de Coutinho, si es viabilitzés l'opció del brasiler del Liverpool s'obriria de nou la porta del 4-2-3-1, amb la presència a l'onze tipus de tots els fitxatges (menys, en principi, Deulofeu). Però, a més, el presumpte declivi de Suárez i Iniesta obriria la porta igualment als nous amb el 4-3-3. En fi, que es tracta d'això: de tenir més d'una possibilitat. El que no podem fer és admirar equips que tenen dos onzes completíssims i patir perquè nosaltres ens hi acostem i algú es queixi perquè no juga. De moment, a poc a poc i bona lletra.

Després del partit i d'haver sopat veient guanyar el Girona, que sempre fa alegria, entrem a la sala de cinema per veure l'última de Sofia Coppola, “La seducción”. Com que ni he llegit la novel·la en què es basa ni he vist la primera versió que se'n va fer, em toca valorar la pel·lícula per si mateixa. I em torno a estavellar amb una certa decepció amb la cineasta. La primera part del film és correcta i fins i tot interessant, mentre anem observant el procés de seducció i gelosies que s'estableix entre el soldat del nord ferit i les dones del sud de diferents generacions que l'acullen en un internat durant la guerra de secessió nord-americana. El to és fred, distant, però s'accepta que aquesta sigui la decisió de Coppola en la posada en escena en nom de la subtilitat i la manca de subratllat. En un moment donat, però, es produeix un clar punt d'inflexió en la trama i aquesta es precipita de manera més aviat poc coherent i creïble, i la cinta perd el nord i deixa de trobar el to. Sembla clar que l'objectiu és passar d'una mirada femenina a una de feminista: davant la manipulació del patriarcat, la unió de les dones per sortir-ne vencedores. Però alguna cosa grinyola, ja que el film deixa fred just quan volia apostar per una certa tensió i adrenalina que no troba en cap moment. És una llàstima, perquè el sí-però-no que acostuma a generar-me sovint Coppola s'inclina cada vegada més cap a la segona opció.

Finalment, el cap de setmana també em permet enllestir la lectura del recull de relats “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré. D'entrada, sorprèn que l'autor de joies com ara “Les veus del Pamano” o “Jo confesso”, caracteritzades per una mirada més aviat humanista enmig de la barbàrie, aposti aquí per un to molt més desencantat i per focalitzar l'atenció en els aspectes més sòrdids de la condició humana. Relats envoltats de crim i mort, amb un cert determinisme que sembla insinuar el primer “Els homes no ploren”, provoquen sovint una sensació de desconcert. És clar que això es produeix també per l'aposta decidida pel joc. Si a les dues obres anteriorment citades Cabré apostava per un diàleg entre diferents temps narratius que es fonien, aquí el diàleg l'estableix entre els diferents relats, que es parlen entre ells. A vegades el joc és intern: les dues narracions del magistral “Les mans de Mauk” es fonen i confonen establint un joc propi de Cortázar (es poden escollir semblances amb “Continuidad de los parques” o “La noche boca arriba”, per exemple), fet que acosta el recull a Monzó quan fins llavors s'havia mogut més en l'univers de Calders. Sigui com sigui, i amb la dimissió precisament de Monzó, ara mateix no hi ha dubte que Cabré és el més ferm candidat a convertir-se algun dia en un Nobel de literatura català. Si aquest moment arriba, esperem que no li passi com al protagonista d'un dels seus relats!

Comentaris (3)28-08-2017 09:44:34

Gerard, 28-08-2017 11:55:35

Hola David!
Imagino que volies començar l'article amb una rima interna però per no fer-la evident has tret el pronom que t'hauria delatat! Que quedi constància que jo l'he vist! ;)
Amb el Barça molta, molta i molta paciència. Tant Neymar i punyeta i resulta que el "successor" de Messi és l'Asensio i no el vam fitxar per quatre estupideses. I si en Messi se n'afarta i fot el camp... Temps per tenir un segon equip...
Amb "La Seducción" m'ha passat el contrari que a tu: m'interessà més la segona part que la primera. De Sofia Coppola les he vist totes tret de "The Bling Ring" i la que més m'agrada, amb diferència, és "Somewhere".
De Jaume Cabré he llegit "Jo confesso". No em convencé i no he llegir res més d'ell.

davidcuencadavidcuenca blog, 30-08-2017 19:31:28

Hola, Gerard! Sento no haver contestat abans: he estat una mica atabalat preparant la "vuelta al cole".
Doncs, ara que ho dius, va ser a posteriori que em vaig adonar que havia començat l'article amb el verb "confesso" i que després citava el llibre. Vaig veure, només llavors, que aquí hi podia haver un joc, però ja no ho vaig tocar, Però molt ben vist!
Això de l'Asensio em fa molta ràbia. Però he decidit il·lusionar-me amb Dembélé i a veure què passa. La directiva és lamentable, però els colors són els colors. I, si no, sempre ens quedarà el Girona...
És que la segona part de "La seducción" havia de ser la interessant, però al meu entendre no troba el to i tot resulta precipitat. Però ja està bé que discrepem de tant en tant... Ah! I no perdis el temps amb "The bling ring".
Dóna una oportunitat a "les veus del Pamano", si t'abelleix. Menys artificiós que "Jo confesso".

davidcuencadavidcuenca blog, 04-09-2017 23:10:15

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: