Tenim Luis Enrique ben estressat i, de retruc, l'entorn. O és a l'inrevés? Què és primer, l'ou o la gallina? A mi m'agradaria escriure que l'equip necessita temps, que no hem de ser tan impacients, que tot arribarà. Però sento Luis Enrique a les rodes de premsa i em cau l'ànima als peus, perquè hi veig algú desbordat sota la seva façana de prepotència. Per tant, a mi m'està estressant Luis Enrique. Però crec que l'operació s'ha produït majoritàriament a l'inrevés: és el famós entorn el que està traient de polleguera l'entrenador. Perquè el problema de la premsa és que no s'aclareix: després de rebre pals fins al carnet d'identitat per l'alineació massa conservadora amb els noms sagrats del vestidor en el partit del Bernabéu, l'asturià va decidir per fi que ja n'hi havia prou, que jugarien només els que estiguessin millor i més bé s'adaptessin a allò que ell necessita. Però llavors resulta que deixar d'alinear un pes pesant com Piqué passa a ser interpretat com un enfrontament personal amb el central català. En què quedem? Posem els que estan bé o no? Perquè ningú li preguntava, per exemple, trenta mil vegades en una roda de premsa per l'absència de Bartra. Per tant, té raó Luis Enrique d'estar enfadat, però la seva postura no sembla gaire intel·ligent: el seu exentrenador Van Gaal podria explicar-li quatre coses sobre les conseqüències de posar-se la premsa en contra. Podria ser que el seu posat esquerp actual fos una tàctica de l'estil de Mourinho, per descarregar de pressió els seus jugadors, però més aviat fa l'efecte que el perd el seu caràcter. Faria bé el tècnic de seguir una línia coherent, la que ell hagi decidit, i preocupar-se només que els jugadors l'entenguin. En definitiva, fer el que li doni la gana i fer bona cara a la sala de premsa, com feien Cruyff i Guardiola, que d'això en sabien una estona llarga. Si les coses van per aquí, tindré la paciència que calgui, i ho dic avui que m'he emprenyat com una mona veient jugar penosament el meu equip. D'acord, l'horari del partit i la gespa lenta no hi ajudaven, però el partit ha estat indigne, sobretot en la circulació de la pilota. Piqué no es mereix jugar, però sense ell el Barça perd capacitat de connexió en la sortida respecte del mig del camp, i això obliga Busquets a recular, fet que parteix encara més l'equip. Això sí: per fi les meves pregàries han estat ateses i Alves ha desaparegut de l'onze titular. No és casualitat que això hagi coincidit amb un partit molt més bo de Rakitic, qui, alliberat gràcies a la major solvència defensiva d'Adriano, ha fet força mal en atac entrant des de la segona línia. De la resta de l'alineació, sens dubte han sorprès les absències de Neymar i Suárez, però jo continuo dient que a mi m'agraden els entrenadors valents que saben premiar l'esforç de jugadors com ara Pedro i Munir que s'han guanyat una oportunitat. És bo que les estrelles sàpiguen que no jugaran per decret. Que a la segona meitat s'ha guanyat gràcies a l'aportació dels dos astres sud-americans (en especial d'un Suárez extraordinari)? Sí, però a la llarga el missatge en forma de banqueta no els haurà anat pas malament. Al final, els tres punts han estat per al Barça més per voluntat que per res més: sense idees, sense un pla de joc, amb un desordre monumental... Bé, es bo guanyar quan no es juga bé. D'altres ho han fet gairebé tota la vida i no tenien la seva pròpia premsa en contra. Ep! Que no vull ser resultadista, que m'agrada l'autocrítica, però l'autolapidació tampoc cal. En fi, que bé que vindran aquests quinze dies de descans...
I, amb tot el sentit de l'humor, rematem aquest incert 8-N anant a veure una pel·lícula anomenada "El juez", per posar-hi gràcia a la cosa. "El juez" és la típica pel·lícula solvent, amb un guió correcte, unes interpretacions més que bones i en definitiva ben feta, però que no arrisca. Sigui com sigui, perfectament satisfactòria. Hi ha certa grapa en determinades seqüències que les salva de la síndrome del pilot automàtic, i fa goig veure la feliç recuperació de Robert Downey Jr, encara que sigui un pèl domesticada. La pel·lícula és narrativament impecable, presenta amb pinzellades efectives els personatges i va al gra, que no vol dir que no sàpiga cuinar a foc lent l'argument dosificant hàbilment la informació a l'espectador. I s'enlaira definitivament en un clímax judicial que ajunta de manera prou brillant les dues trames que han anat dialogant al llarg de tota la història: la criminal i la familiar. Només hi sobra la innecessària subtrama de l'ex-xicota, que no aporta gaire res, però un bon pla final salva l'anticlímax i deixa un bon gust de boca just abans dels crèdits finals, presidits per la bona música que ha caracteritzat tota la pel·lícula. Recomanable, tot i que no fervorosament. Segurament, i amb la incògnita d'"Interstellar" que no sé si resoldré, la millor opció que oferia avui la cartellera al marge de pel·lícules ja vistes.