Realment, ha de ser molt frustrant enfrontar-se a aquest Barça actual. Ets un dels equips més ofensius i creatius de la Premier, però resulta que decideixes defensar ben replegadet i intentar sorprendre'l al contraatac. Però no t'ho compra, i decideix jugar amb els teus nervis i la teva paciència, malgrat que pugui semblar al contrari. I toca i toca fins a l'avorriment. I a la segona part el teu públic comença a pressionar-te i t'obliga a fer un pas endavant: queden vint minuts i el resultat encara és 0-0. I llavors decideixes (o la inèrcia t'hi porta) que sí, que ha arribat el moment. I el partit es trenca... i qui t'acaba matant al contraatac és el Barça. Tot t'ha sortit absolutament al revés.
El Barça és cada cop més temible perquè els equips han provat mil i una fórmules per frenar-lo, i no hi ha manera. Certament, ahir l'equip va tenir en moments puntuals la dosi de fortuna necessària en una competició de curt recorregut com la Champions, però va mostrar una maduresa competitiva a l'abast dels escollits. Va tenir tot l'ofici del món, va acaparar una possessió horitzontal i inofensiva amb l'únic objectiu de desesperar el rival i va esperar el moment oportú per clavar el fibló. Com a espectador apassionat, les sensacions no sempre van ser bones: trobava a faltar més oportunitats, i a més els culers encara conservem el tic de patir com bojos quan veiem que el partit es trenca. Ens costa assimilar que ara tenim més registres, i que amb els tres superdotats que tenim al davant qui gosi anar de cercavila ja ha begut oli. Vist després amb perspectiva, el Barça va fer un partit gairebé perfecte. Va ser poc vistós, va patir a estones, però va jugar sempre a allò que li va convenir. Aquest equip no té preu, perquè el futbol no és només cosa de milions.