login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Atlético 2 - Barça 3

Qui segueixi aquest blog amb certa fidelitat (que ja és tenir paciència) s'haurà adonat que no parlo mai de l'arbitratge per comentar els partits del Barça. De Guardiola vaig aprendre que era una part del joc que no es podia controlar, que no valia la pena perdre-hi ni un segon, que són humans i s'equivoquen i el que un dia et prenen un altre t'ho tornen (a vegades, com ahir, fins i tot el mateix dia). No m'agrada alimentar polèmiques arbitrals perquè considero que és baixar al fang i donar la raó a la gent que menysprea el futbol considerant-lo simplement pa i circ. Però, la veritat, haver de sentir segons quins comentaris i segons quines declaracions després de guanyar de manera heroica i merescudíssima un partit que va ser un camp de mines, haver de suportar com es fa un relat parcial dels fets per manipular la realitat, fa que per una vegada em salti els meus principis.

Em pensava que després de Mourinho ja no hauríem de tornar a aguantar aquestes bestieses, però m'equivocava. Em pensava que això de no saber perdre era característica exclusiva d'un dels equips de la capital del regne veí, però veig que tot s'encomana. Ara resulta que ahir al Barça li van regalar el partit. Després de veure com li anul·laven un gol (o si més no una jugada claríssima de gol) amb 1-1 per un fora de joc inexistent, després de veure com l'àrbitre s'inventava un penal en una acció que no era ni falta i que es va produir fora de l'àrea, el Barça encara ha de sentir-se a dir que va guanyar gràcies a l'àrbitre. És cert, després l'àrbitre es va empassar un més que possible penal per unes mans de Jordi Alba que, a més, van proporcionar un contraatac que va acabar amb el 2-3 favorable al Barça. I també és cert que a la mitja part va expulsar el capità dels locals (que amb les seves declaracions sobre Neymar al final del partit ja es va veure quina idea té del futbol i com deu ser de santet). Però obviar la primera fase dels fets descrits és manipular la realitat i fer un relat interessat de les coses.

En fi, no val la pena. Amb la seva lamentable roda de premsa, ja sabem què s'amaga darrere la façana de gentleman de Simeone. Per tant, més val que parlem de futbol. I, en aquest sentit, només es pot sentir orgull i admiració per la gesta aconseguida per l'equip al Calderón, malgrat que el debat sobre l'estil de joc es reobrirà després d'aquest partit. El Barça no va aconseguir fer més de tres passades seguides en tota la primera meitat, no va aconseguir en cap moment la pausa, no va poder mai posar la pilota arran de la pèssima gespa de l'estadi madrileny. Però comparteixo absolutament les paraules de Luis Enrique a la roda de premsa: el rival també juga, i cal adaptar-se. Ell bé volia que l'equip tingués la pilota, sobretot després de l'1-1, i no hi va haver manera. La pressió rival angoixant, i sovint no reglamentària però permesa, ho impedia. El partit era una guerra de guerrilles, i el Barça només podia fer dues coses: dimitir (com tantes vegades va fer la temporada passada contra aquest mateix equip) o adaptar-se. I el Barça va escollir adaptar-se, i ho va fer meravellosament bé. L'1-1 i el 2-3 són dos contraatacs senzillament extraordinaris, d'una qualitat exquisida i d'uns mecanismes clarament treballats. I, a sobre, l'equip va capgirar l'arma preferida de l'Atlético en fer-li un gol a la sortida d'un córner. Aquest equip té coratge, té actitud i, malgrat no haver pogut fer el futbol desitjat, l'única jugada d'ahir que se li pot retreure és la primera: una cadena d'errors imperdonables que podrien haver sortit molt cars. Per la resta, excel·lent en l'acceptació del repte que li va llançar l'Atlético. És preocupant guanyar d'aquesta manera, tan allunyada del famós ADN Barça? Per mi gens. Tot al contrari. És que aquests jugadors s'han oblidat de jugar al toc? En absolut, com ho demostra una segona part en què l'equip va tenir una actitud ètica exemplar davant la rendició covarda de l'Atlético. Simplement, i torno a donar la raó a Luis Enrique, aquest equip és ara més complet i domina més registres. La temporada passada no va servir de res mantenir-se ferms en l'estil davant d'un adversari que es nega a jugar a futbol. Aquest any l'hem guanyat ja tres vegades, cadascuna amb armes diferents, perquè hi ha hagut una evolució i s'ha ampliat la capacitat d'adaptació. I ja se sap que les espècies que millor sobreviuen són les que millor s'adapten al medi.

Però, és clar, tota la riquesa tàctica, tota la grandesa èpica, tota la muntanya russa d'emocions que va ser la primera part, ha de quedar entelada per la polèmica arbitral. Però que ningú s'enganyi: l'àrbitre va ser desastrós per a tots dos equips. La diferència és que un, primer, va decidir sobreposar-se a la injustícia i continuar remant. En canvi l'altre, després, va decidir fer-se l'ofès i rendir-se estúpidament per poder anar de víctima. Ni més ni menys. Punt final.

Comentaris (3)29-01-2015 19:47:14

miquelpugamiquelpuga blog, 29-01-2015 22:18:41

quin mal perdre tenen al Manzanares.

davidcuencadavidcuenca blog, 01-02-2015 02:38:23

A Madrid en general...

davidcuencadavidcuenca blog, 01-02-2015 02:39:08

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: