El brutal primer gol de Suárez (quina força de la natura!) és un resum perfecte de les intencions, plenament reeixides en la primera part, de Luis Enrique amb el mig del camp que va posar sobre el terreny de joc. Amb Mascherano, Rakitic i Gomes, l'equip es dotava del mig del camp més físic possible, amb l'objectiu de mantenir a ratlla les embranzides de l'Atlético. Era evident que la creació de joc se'n ressentiria, però el missatge semblava clar: que el mig del camp ajudi en defensa, que després el trident ja es buscarà la vida. Per això dic que el primer gol és tan simptomàtic: Mascherano roba una pilota (aquí s'acaba la seva feina), però aquesta va a parar a Suárez. I aquesta es tradueix en el golàs que tots sabem. També el segon gol: a Cillessen no li cauen els anells per servir en llarg, i per una vegada el Barça la caça i pot iniciar jugada en zona perillosa per al rival. A partir d'aquí, Roberto enganya dos defensors amb la seva desmarcada i permet que Messi estigui prou sol per etzibar una canonada letal.
Segur que es pot jugar de manera més brillant a futbol, però també segur que no es pot competir millor del que ho va fer el Barça en una primera part excelsa. El plantejament, lluny de ser defensiu, era un primer pas per fer mal a l'Atlético a còpia de neutralitzar-ne el verí. El Barça ho va fer tot bé: va defensar quan calia defensar, va calmar el joc quan va convenir i va clavar el fibló gairebé sempre que va poder. Aleshores, què va passar a la segona part? Per què es va patir tant?
En aquests casos, sempre apareix una explicació simplista: a l'equip li va faltar actitud, es va relaxar massa aviat. Discrepo profundament: a aquest equip no li ha faltat mai actitud (treure el fetge per la boca per remuntar uns vuitens de final de copa quan ho has guanyat tot és falta d'actitud?). Si de cas, el que li falta és caràcter, que no és en absolut el mateix: per molt que Luis Enrique hagi aportat una certa visió testosterònica de les coses, aquest equip continua patint quan el porten a la trinxera. Per això fan tanta mandra i són tan incòmodes les eliminatòries contra l'Atlético.
Per tant, els mateixos que avui acusen l'equip d'haver-se relaxat són els mateixos que el maleirien per falta d'ambició si, fent ús de la concentració, hagués fet el que havia de fer: controlar la possessió i calmar les coses. Però va ser impossible, malgrat que Luis Enrique va detectar el problema i va fer entrar dos migcampistes fins com Denis i Rafinha (molt bons minuts, malgrat tot, d'aquest últim). En part, perquè és evident que en aquestes situacions és quan més es troben a faltar jugadors com Iniesta i Busquets. En part també perquè el disseny al voltant del trident contribueix a la no especulació i a una verticalitat que quan no es pot aplicar s'enyora massa. Sigui com sigui, el cas és que (sense perdre de vista que el resultat és boníssim i que me'n vaig anar a dormir molt content) aquest equip s'ha entossudit a ensenyar les seves dues cares, a mostrar-se inestable. I tot plegat porta a una sensació de ja viscut, de ja haver escrit abans aquest article. Potser és perquè l'he escrit el dia de la marmota.