Només hi ha motius per estar contents del partit del Barça d'ahir. Quan gairebé tothom el donava per mort, va plantar cara i va assolir un triomf molt difícil que ha de servir per donar-li aire i confiança. Luis Enrique, molt criticat en els últims partits, va fer una alineació arriscada que semblava convidar tothom a focalitzar en ell la responsabilitat si les coses anaven mal dades, fet que demostra la seva personalitat i el seu intervencionisme: amb la inclusió de Mathieu a l'onze, generava el dubte sobre el dibuix de l'equip. Al final, un valent 3-4-3 (en algun moment 4-3-3 en defensa gràcies a la versatilitat de Roberto) que justificava també la inclusió de Rafinha (el millor ahir juntament amb un implicadíssim Neymar) i que probablement buscava superioritat al mig del camp davant la previsible pressió avançada de l'Atlético. Al començament la cosa no va funcionar: l'equip continuava amb les línies massa separades, incapaç de treure's la pressió local de sobre, i va sobreviure gràcies a un inspiradíssim Ter Stegen. De mica en mica, però, el Barça es va anar assentant sobre el terreny de joc fins a arribar al descans amb unes bones sensacions que van tenir continuïtat després de la represa. El Barça va merèixer la victòria ahir, i la va obtenir gràcies al coratge, la determinació i l'esperit de supervivència (valors que, ja ho sabem, no li haurien estalviat les crítiques si no hagués arribat el gol del triomf). Evidentment, sempre es podrà posar aigua al vi valorant que les dues dianes blaugrana van ser després d'un rebot (obviant que això implica determinació i fam per aprofitar-los), i també es podrà veure el got mig buit perquè l'equip va continuar sense oferir un joc brillant. Com si des que Simeone entrena l'Atlético al Calderón s'hi guanyés des de la finor estilística. El Barça va estar esplèndid ahir perquè el van obligar a anar a la trinxera i hi va saber combatre, i contra un Atlético que converteix sempre els partits en un camp de mines va tenir més voluntat i voracitat en les pilotes dividides. Ahir tocava créixer en competitivitat, i l'equip va respondre. A partir d'aquí, ara sí que amb diversos partits seguits al Camp Nou toca créixer també en el joc.
Amb ànim optimista, doncs, ens dirigim al cinema a veure... un altre drama. És l'any dels drames. I “Moonlight” està a l'altura. Pel·lícula per moments desconcertant, el millor de “Moonlight” és la seva naturalitat, per molt que per moments sembli un artifici. Perquè a la primera part sorprenen els valors ètics i de correcció política d'un traficant de drogues, i perquè ofereix una història d'homofòbia i assetjament on esperaves trobar un discurs racial. Però, després de dos terços narrats amb una cal·ligrafia impecable, tot pren sentit en el terç final, justament quan el relat abandona l'acció per mostrar-nos com la comunitat negra ja no necessita el conflicte amb els blancs per ser víctima dels estereotips i de la imatge d'ella mateixa que s'ha creat. L'actor final que encarna el protagonista és una troballa: un cos hipermusculat dotat d'una sensibilitat extrema. La gran sorpresa de “Moonlight” és mostrar-nos que darrere les històries d'afroamericans durs que tantes vegades hem consumit hi bateguen sentiments a flor de pell. La coincidència en el temps en la cartellera amb “Manchester frente al mar” mostra que alguna cosa s'està movent en el gènere del drama, amb la naturalitat narrativa com a arma principal per arribar a la universalitat.