login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Atlético 2 - Barça 0; i lectura: "Escolta la cançó del vent" i "Pinball 1973"

Tristesa, dolor, impotència. Però orgull, malgrat tot. Això, sempre. Aquests tres lacònics sintagmes eren tot el que ahir a la nit havia decidit escriure quan arribés el moment d'enfrontar-me a aquest article. Vint-i-quatre hores, però, donen per força: per pair-ho, per donar-hi voltes i per comentar la jugada. Diguem-ho clar: ahir, tot el que podia sortir malament va sortir malament. Va guanyar qui va saber competir millor, que no és exactament el mateix que dir qui va jugar millor. A l'Atlético no li retrec que fes un plantejament basat a viure de l'errada aliena (això és qüestió de gustos i de recursos, tot i que m'agradaria que algun dia ens eliminés algun equip amb gust pel futbol), però sí que fes servir trucs barats com ara l'entrada constant de dues pilotes al camp, per exemple. I al Barça... Ai, li retrec principalment que a la primera part no es decidís a atacar: l'aposta per la possessió i el futbol control era evidentment correcta, però hauria d'haver intentat posar la por al cos a un Atlético que sempre va tenir el partit on volia. Tota la setmana ens havien assegurat que no especularíem amb el resultat, però al final no va ser així: ho vam fer, evidentment no pas tancant-nos al darrere, però sí defensant amb la pilota i oblidant-nos d'atacar.

La resta d'anàlisis ja serien de més recorregut. No puc entendre la gent que ara ja es vendria Messi, però tampoc suporto aquells que li tenien ganes a Luis Enrique i gairebé sembla que s'alegrin de la derrota del seu equip per poder dir que ells ja ho deien. Per mi el problema és que segurament el famós partit d'Anoeta (el del gener del 2015, no pas el de dissabte passat) va traslladar el comandament del vestidor al trident en detriment del tècnic asturià. Això ens va anar molt bé i tots sabem la felicitat que ens va portar, però a la llarga ens ha passat factura. Compte! No estic crucificant el trident (tot i que l'actitud d'ahir de Neymar em va semblar lamentable), sinó simplement assenyalant que l'equip n'ha acabat depenent massa. I no en la direcció que la majoria indica: per mi, en un equip ben construït, és normal que marquin els gols els de dalt, i més si són tan bons com aquests. No. El problema és que s'ha decidit que han de jugar per decret, i això ha provocat que no tinguem suplents de garanties per a ells, que arribin fosos i que el marge de maniobra a l'hora de fer canvis sigui molt estret. Però no es tracta d'iniciar una guerra de bàndols: aquest entrenador i aquests jugadors ens han donat molt, i si ho cremem tot a la primera decepció és que no ens mereixem la felicitat en què hem viscut instal·lats durant l'última dècada.

Això sí: malgrat que em posa malalt aquesta capacitat d'autodestrucció de l'entorn barcelonista, hi ha una cosa que m'agrada. Prefereixo mil vegades l'autocrítica que fer com fèiem abans i culpar sempre allò que no podíem controlar. Deixem-ho per als equips petits. En totes les converses sobre el partit que he tingut avui, gairebé en cap ha sortit la qüestió del penal no assenyalat a l'últim minut. Tenim clar que vam perdre perquè vam fer un partit horrorós, i punt. Però no vull ni pensar tot el que s'hauria dit si la jugada hagués estat a l'altra àrea. I estaria bé que tots els que van parlar de conxorxes arbitrals perquè el Barça revalidés la Champions arran de l'expulsió (justa) de Torres demanessin disculpes. I no em sap greu acabar amb una altra consideració potser poc elegant (i naturalment arriscada): aquells que riuen tant ara, ja veurem què fan al juny quan comparem les competicions que haurà guanyat cada equip.

En fi, com que el disgust no em deixava dormir, vaig enllestir el volum que inclou les dues primers novel·les escrites per Haruki Murakami. Amb el japonès continua la meva relació d'amor-odi: al començament el llibre em va fascinar, però progressivament hi vaig anar perdent l'interès. És a dir, el que amb ell em passa gairebé sempre. Aquestes novel·les són encara més estranyes del que ja és habitual. Contenen sentències precioses i un gust desconcertant per la metàfora, però no saps ben bé on vol anar a parar tot plegat. Sigui com sigui, alguna cosa deu tenir aquest autor perquè tan sovint hi acabi tornant.

Comentaris (1)15-04-2016 00:22:44

davidcuencadavidcuenca blog, 18-04-2016 23:36:15

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: