En un dels millors llibres que he llegit mai a la meva vida, "El retrat de Dorian Gray" d'Oscar Wilde, el protagonista es manté jove i atractiu als ulls dels altres perquè disposa d'un retrat embruixat que acumula en el seu lloc el resultat d'una vida pecaminosa, criminal i excessiva. Dorian Gray conserva una aparença d'innocència perquè els remordiments de les seves faltes no li passen factura, ja que els seus senyals passen al quadre. Explico això perquè a vegades sembla que la plantilla del Barça hagi fet un pacte amb el diable semblant. Els sents parlar, escoltes el seu discurs, i sembla que continuem vivint en els meravellosos anys 2009-2011. Quan van començar a llençar punts en camps inversemblants, deien que no passava res, que hi havia marge de recuperació (ja té conya que aquest marge de recuperació hagi acabat arribant justament quan ja no hi creien). Quan l'Atlético va obtenir un valuós empat al Camp Nou en l'anada dels quarts de final de la Champions, deien que es partiria al Calderón amb un lleuger desavantatge, però que ho tirarien endavant (ja sabem que, al final, res de res). El que vull dir és que durant aquesta temporada l'equip no ha parat d'acumular despropòsits, però mai ha reaccionat. Ha continuat com si res a les sales de premsa i als entrenaments, a gust en la seva autocomplaença, perquè es mirava al mirall i es continuava trobant el més guapo, com si hi hagués amagat a les golfes del Camp Nou algun pòster de la plantilla campiona a Wembley que entomés tots els cops acumulats per l'excés de confiança i la manca d'autocrítica. Ahir era un dia perquè el Barça donés un cop de puny a la taula i avisés a tothom que havia tornat i que ningú li prendria aquesta segona oportunitat. En comptes d'això, vam haver d'acabar mirant de reüll i amb els atributs per corbata cap al Calderón, perquè l'equip es va mostrar incapaç de fer ni un sol gol.
I el cas és que l'equip no va jugar malament, i va tenir oportunitats per donar i per vendre. Però a la primera part va fallar la punteria, que és com dir la confiança en les pròpies possibilitats, i a la segona el dèficit físic va provocar que el partit es trenqués i es tornés d'alt risc. Potser el problema és que aquest equip fa temps que no es diverteix jugant. Dissabte, a l'institut on treballo, van venir dos magnífics conferenciants, Marc Trayter i Romà Boulè, que ens van parlar de la necessitat de gaudir del que fas, que el que fas t'ompli. Res d'això es percep ara mateix en aquesta plantilla. Però el miratge en forma de resultat adequat en un altre camp va tornar a salvar-li la cara, i els senyals visibles de la deixadesa degueren reflectir-se altre cop al pòster màgic amagat, com a la novel·la. Els jugadors poden mantenir el seu discurs d'esperança, i els aficionats els el comprem amb gust perquè hi volem creure. Però aquest dissabte que ve no hi haurà un altre camp on mirar, s'estriparà el miratge i els jugadors de carn i ossos quedaran retratats com el que són. Com que tinc moltes ganes de celebració, desitjo de tot cor que el seu aspecte real no sigui tan demacrat per les malvestats com suggereixen. Més que mai, han de sortir al camp, gaudir, i demostrar que a més d'haver estat encara són.