Torno cap a casa després d'un dia llarg de feina amb la intenció de no pensar ja en res més que el partit, i em trobo que la primera cosa que en sento a dir a la ràdio del cotxe és que Luis Enrique, en comptes de fer una alineació, ha decidit fer un sudoku. La inclusió de Pedro en l'onze titular fa ballar el cap, i molt. Significa això, com diuen a la ràdio, que Pedro jugarà de lateral dret? Donant-hi voltes, jo arribo a la conclusió que més aviat l'aposta deu ser una mena de 3-4-3, amb Mathieu i Bartra inclinats als costats, Mascherano enllaçant la defensa amb el mig del camp i Messi fent el mateix entre el mig del camp i la davantera.
Comença el partit, i sembla que guanya la meva intuïció. I no ho acabo d'entendre. Una defensa de 3 contra un equip que juga amb 3 davanters? No és una temeritat? Les meves sospites es confirmen quan el PSG, després d'un primer quart d'hora en què el Barça no ha fet absolutament res, marca amb absoluta facilitat el 0-1. A partir d'aquí arriben els pitjors minuts: els jugadors es troben completament perduts, en un sistema incomprensible, amb un Iniesta que és com un pop en un garatge. El PSG es passeja per l'àrea blaugrana com a casa seva, i jo em començo a témer una desfeta com la de Munic. Però llavors, en una jugada aïllada, Suárez i Messi hi posen més fe que els defenses parisencs i estableixen l'empat. De fet, només han passat cinc minuts des del 0-1, però a mi se m'havien fet eterns. Aleshores comença un altre partit: el Barça no sembla el Barça, però passa a tenir el domini, i em sembla que finalment descobreixo el sentit de tot plegat. És quan m'adono que el Barça és molt eficaç en la pressió avançada, fet que provoca dues conseqüències vitals: que els temibles davanters del PSG no puguin establir contacte amb la pilota i que el Barça agafi l'equip francès a contrapeu, com en el segon gol (golàs de Neymar). I m'imagino que si no me n'adono fins llavors és perquè el pla fins llavors simplement no havia funcionat. Massa coses noves per a la majoria de jugadors, tot i que tres semblen sentir-se especialment còmodes en la situació: Bartra, que no perd mai la valentia; Mascherano, alliberat en tasques de constructor de joc, i Pedro, a gust en el seu rol de davanter treballador. El Barça aconsegueix arribar al descans amb la situació controlada, cosa que mitja hora abans hauria semblat un miracle.
Però comença la segona part i el caos és absolut. Els jugadors, probablement esgotats mentalment per la complexitat de la trama muntada per Luis Enrique, són incapaços de trenar més de tres passades seguides. I, és clar, això contra un equip del potencial del PSG és molt perillós. L'asturià se n'adona. Tard, però se n'adona. I, per fi, arriba a la conclusió que ha arribat el moment de deixar de témer les virtuts del rival i intentar potenciar les pròpies. De manera que es produeix un canvi que feia estona que es feia transparent: Rakitic per Pedro. Amb aquest simple moviment de peces, el Barça recupera el dibuix de tota la vida, un 4-3-3 amb Mascherano de central i Busquets de pivot, que és el que sap fer. Per rematar-ho, Luis Enrique fa sortir Xavi per un Iniesta amb els ploms del GPS absolutament fosos pel caos imperant, i l'equip recupera (perdó: aconsegueix per primera vegada) definitivament l'ordre. I el tercer gol cau com fruita madura, en forma d'un interrogant immens sobre què hauria passat si Luis Enrique hagués plantejat el partit menys pendent del rival.
A veure, ja m'agrada tenir un entrenador intervencionista, que vulgui aprendre d'una derrota com la de París i corregir-la, però me'n vaig a dormir amb un regust agredolç. Perquè tinc la sensació que el Barça, per bé i per mal, ha jugat com un equip petit, solidari però a mercè del potencial de l'adversari. Estic content perquè hem quedat primers de grup, i crec que això era important a nivell pràctic i també de prestigi, però avui tenia ganes d'un gran partit i sento que Luis Enrique me l'ha robat. Ell segurament dirà que era necessari, que calia desactivar el rival. Però jo li responc que oblida que, alhora, també ha aconseguit desactivar-nos a nosaltres mateixos.
