Hi ha ara mateix a Catalunya dues persones que mantenen un tens enfrontament, que no hi ha manera que es posin d'acord i que tenen amb l'ai al cor tot el país. Si es diuen Artur i Oriol? Bé, aquests també, però prefereixo no parlar-ne perquè em tenen molt emprenyat. No, parlo dels altres dos: un es diu Leo i l'altre, Luis Enrique.
Avui tocaria estar content amb el Barça: eliminatòria resolta, i a pensar en una altra cosa. Però, en canvi, ahir vaig sentir una gran tristesa en veure que, després de molts anys, l'afició del Barça torna a estar dividida respecte d'aspectes que afecten el vestidor. L'eterna dicotomia entre l'estrella i l'entrenador, que afortunadament feia anys i panys que no es veia. Definitivament sembla que tot el que hem guanyat no ha servit de res, i és com si haguéssim reculat quinze anys. De quina manera tan absurda el públic segueix el xou que proposa la premsa! Quina tristesa comprovar com el xoc d'egos està a punt de fer malbé (com al país) una il·lusió col·lectiva! Jo només vull que guanyi el meu equip (la meva opció), i tot això em sobra. No m'agrada gens parlar de coses que tenen a veure més aviat amb la premsa del cor, però és evident que afecten i tenen conseqüències.
Per això faré un esforç i intentaré parlar de futbol. Es van veure bons gols ahir, però en realitat poc futbol. Ahir, com el dia del PSG, el Barça va guanyar perquè els tres de davant són molt bons (bé, i perquè en aquest cas tenia un equip rendit ja d'entrada al davant). Avui un company de feina em comentava que Luis Enrique ha aportat ben poc al Barça, que continua sent la cançó de sempre: intentar entrar pel mig com sigui. Jo li deia que sí, però no ben bé: és evident que amb Neymar i Messi de teòrics extrems, que sempre tendiran a anar al mig, Luis Enrique té clar (a diferència de Martino) que el paper d'obrir el camp queda reservat als laterals. I el problema és que ja fa temps que dic que no tenim lateral dret. Alba, en canvi, és un punyal per l'esquerra. Ahir tot el joc d'atac, sobretot a la primera part, es va generar per aquella banda: Roberto va estar fi jugant a un o dos tocs, Neymar se n'anava de qui volia i quan volia, i Alba sempre arribava a la línia de fons amb perill. A l'altre costat, Alves és voluntariós però no és el que era (tot i que el veig implicat i li concedeixo que sembla que està anant una mica de menys a més; que així sigui), Rakitic va fer un partit horrible i Messi simplement se n'anava a fer les seves guerres impossibles pel centre. Curiosament, però, el primer gol es va originar en una recuperació a la dreta, gràcies a l'esforç de Suárez, que va acabar fent una magistral assistència a Neymar. Si no mossega ningú més, em declaro fan incondicional de l'uruguaià: ja pot fallar els gols que vulgui, però treballa moltíssim, es mou fantàsticament bé sense pilota, té facilitat per fer assistències als companys i, a més, quan convé és capaç de jugar brillantment amb el cos per fabricar-se gols ell solet, com el segon de la nit.
Malauradament, però, aquest és un equip que a la part davantera sembla funcionar bàsicament a còpia d'individualitats. Es juga com un bloc en defensa, on el Barça ha experimentat una millora innegable amb Luis Enrique, però a davant hi ha moments que fa la sensació que tothom fa la guerra pel seu compte. Cal millorar alguns automatismes i sobretot l'aportació del mig del camp. Sigui com sigui, això d'ahir va ser una treva enmig d'una setmana molt convulsa. Diumenge, però, va de debò: podem obtenir una victòria que ens revitalitzi completament i aparqui la crisi, o podem fracassar i que se n'obri una de proporcions bíbliques que sigui probablement irreversible. Seria bo recordar una cosa, tant a l'afició com al vestidor (com a alguns polítics que jo sé): tots units fem força.