Des d'ahir a la nit, tots els culers tenim a la cara un somriure que no se'ns esborra. Veure competir així el nostre equip ens omple d'orgull, d'esperança i d'il·lusió. El Barça ahir no va tenir moments de tanta brillantor com a Manchester o a Sevilla, però va ser molt més eficaç, sòlid, compacte i sobretot constant. Va jugar bé des del primer minut fins a l'últim. Ho va fer gairebé tot perfecte, i els jugadors van fer una feina seriosa i efectiva.
Existeix un blog sobre el Barça que segueixo quan puc, The Digital Garden, que darrerament planteja un debat molt interessant, en dividir els partits del Barça entre aquells en els quals Messi és l'origen de tot i aquells altres en què Messi és la cirereta del pastís. Sevilla (els primers 35 minuts de Sevilla) va ser un clar exemple d'això darrer: recordo que vaig exclamar que si jugues així de bé i a sobre tens aquest monstre al davant, ets imparable. Això era el Barça de Guardiola, i la primera part de Sevilla va ser el més similar que n'hem tingut en tota la temporada. El Barça de Luis Enrique, però, és una altra cosa: deia l'altre dia, parafrasejant Ricard Torquemada, que la base és l'eficàcia a les àrees. Per tant, sovint el mig del camp fa més una feina física que de creació (qui més ho ha patit però més lluita amb prou encert per adaptar-s'hi és Iniesta). Aleshores passa que quan l'equip queda tapat en la sortida de pilota, Messi se n'adona i baixa a posar ordre. Fa de Xavi, vaja. Per mi, i així ho vaig comentar el dia de Manchester, aquesta actitud de l'argentí no té preu: que la principal estrella futbolística mundial tingui la humilitat de sacrificar el seu rendiment golejador per ajudar en les necessitats de l'equip és quelcom que, diuen els més veterans, no es veia des de Di Stéfano (que diuen que era el futbolista total). Els detractors de Luis Enrique consideren, però, que quan Messi ha de ser l'origen i no la culminació de tot, malament rai. No els falta raó en el sentit que al millor del món és preferible tenir-lo tan a prop de l'àrea rival com es pugui, però no és una mala opció quan la cosa s'encalla. Dit d'una altra manera: tenir Messi de constructor de joc ha de ser un recurs, però no un costum.
Sigui com sigui, el Barça va fer ahir el partit més complet de la temporada. Per això Leo va poder ser decisiu ofensivament a la primera part i ser solidari amb l'equip a la segona. El Barça sabia que tenia una gran oportunitat per deixar l'eliminatòria gairebé sentenciada a París, però no volia tornar-se boig en l'intent. Per això el mig del camp va intervenir més que altres cops i es van buscar possessions llargues en espera que els tres genis de dalt ja canviarien el ritme i farien entremaliadures quan fes falta, com explicaven molt bé a Barça TV i com així va ser. Tècnics i jugadors van fer una lectura molt intel·ligent del partit i la van executar a la perfecció. Capítol a part mereix Suárez, a qui a la primera part gairebé no se'l va veure però que ja s'havia fet un fart de pencar contra els centrals. Però el que va fer a la segona part... Mare meva, quin escàndol! Quin tros de jugador, quina potència, quina força de la natura! Es va redimir de Sevilla, però amb ganes!
Tot positiu, doncs, ahir. Com sempre, qui vulgui podrà trobar motius per tirar aigua al vi. Que si el PSG estava molt minvat per les baixes i pels problemes físics, que si la tornada amb Ibra no serà un camí de roses i encara ens haurem de penedir de l'errada de Mathieu, que si va anar de poc que no ens fessin el 2-3 i ens quedés cara de ximples... Com que jo sóc el primer que a vegades m'aigualeixo les victòries i penso coses que no he de pensar, m'he obligat a dir-me que el gol del PSG (també ho comentaven ahir a Barça TV) gairebé pot ser positiu, perquè farà que ens mantinguem alerta i que tots plegats ens prenguem la tornada seriosament. Si ho fem així, dimarts segur que tornarem a somriure. I compte, que alguns favorits estan contra les cordes i encara es podria anar aplanant el camí del somni...
