David Cuenca Ros
per en 9 Març 2017
1,199 Vistes

L'endemà de la desfeta de París, vaig venir a dir que era el moment de descobrir qui acompanyaria l'equip fins al final, passés el que passés, i qui l'abandonaria. En aquestes tres setmanes ha passat de tot: des d'un dels partits més depressius que recordo contra el Leganés fins a l'exhibició contra el Celta, amb una millora progressiva en el joc basada en el 3-4-3 que va fer que de sobte tothom cregués en la remuntada. Ara tornem a ser al cap del carrer: l'equip sembla llançat cap al triplet (potser hauríem de dir allò que ni abans eren tan dolents ni ara són tan bons), i tothom tornarà a sumar-se al carro. Però ahir es va tornar a demostrar, malgrat les bones intencions inicials, que hi ha qui acompanya l'equip fins al final i hi ha qui no. I la manera com es va resoldre l'eliminatòria és de justícia poètica: premi per a aquells que estoicament vam aguantar fins al final quan tot semblava més que perdut; i càstig per a aquells que van abandonar l'Estadi o van apagar el televisor abans d'hora, incapaços d'entendre que ahir l'equip mereixia que ningú dimitís, ni que fos per aplaudir fins al final amb orgull el seu esforç.

I avui... Ai, que fantàstic que és anar a la feina amb un somriure d'orella a orella, que res ni ningú et podrà arrancar, per molt que sempre hi hagi els antifutbolers de costum que no suporten veure gent feliç i parlen d'àrbitres sense tenir ni idea del que diuen. Abraçades amb companys de patiment, que han pensat en tu la nit abans i tu en ells, i no poder-te concentrar perquè dins el teu cap veus l'últim gol una vegada i una altra, com si n'estiguessis enamorat...

D'acord: porto mig article i encara no he parlat de futbol. Però és que el que es va viure ahir va ser tan bèstia que no admet anàlisis. Podem intentar valorar el plantejament covard del PSG, discutir si amb el 3-0 hauríem hagut de posar un defensa més o no, remarcar el partit estratosfèric de Ter Stegen i Umtiti al darrere, matisar com de bé va estar l'equip sense pilota i com d'excessivament accelerat en atac... Però res d'això importa gaire. Perquè, quan el futbol es converteix en llegenda, el relat èpic escombra qualsevol intent de racionalitat.

Això sí: hi ha un jugador que mereix capítol a part. Evidentment, Neymar. Ahir, a la segona part, ho va fer tot: va provocar el penal del tercer, va marcar el quart, va xutar el penal del cinquè i va fer una centrada increïble en el sisè. Messi, intel·ligent i solidari, va veure que ahir era el dia del brasiler i li va cedir tots els galons. Amb humilitat i pensant en l'equip, que no vol dir amagar-se sinó saber quan la teva glòria serà més gran si és la col·lectiva. Neymar va entrar ahir en una nova dimensió. A banda de mostrar la seva implicació i la seva fe encomanadissa (valor encara més impagable que les seves extraordinàries estadístiques), ara ja ha entrat a la categoria de mite. I, més enllà d'això, va ser meravellós que el gol que ens va fer esclatar a tots de joia a l'últim segon el marqués un noi de Reus, perquè va exemplificar com ningú que aquell gol, d'alguna manera, l'havíem marcat entre tots.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill garcia
son coses del Barça.son coses grans.
9 Març 2017
David Cuenca Ros
Jo insisteixo: MAI havia vist una cosa així, i no sé si tornaré a veure-la.
10 Març 2017
David Cuenca Ros
Nou article
13 Març 2017
David Cuenca Ros
La sort, inclosa l'arbitral, és de qui la busca. D'altres en saben un munt... Aquest partit s'ha definit amb qualificatius com "màgic" i "èpic", però en realitat va ser el triomf de l'esforç i de la convicció en el que estàs fent.
16 Març 2017