Parlo de memòria i no voldria equivocar-me, però estic convençut que Cruyff va dir un dia que sempre s'havia d'agafar el que es tingués a mà, i valorar-ho, fos molt o poc. I crec que ho va dir un dia assenyalat, concretament el 20 de maig de 1993, just un any després del mític primer Wembley. Aquell dia, si no vaig errat, el Barça va jugar i va guanyar una final de la copa Catalunya, i algun periodista havia preguntat a l'holandès pel contrast respecte al títol assolit just un any abans. Doncs ja que tothom té clar que Cruyff és el nostre referent, apliquem-nos-ho. Des de dissabte, som campions. D'un títol menor? Segons en quines èpoques, ens hauríem deixat tallar el braç esquerre per tal que el dret aixequés aquesta copa. Però aquesta alegria trista amb què l'hem celebrat aquesta vegada pot respondre a diferents motius. Pot ser que tinguem la panxa massa plena, però aleshores caldria recordar que fa tres anys vam acabar en blanc. Pot ser que arrosseguéssim la decepció de la pèrdua d'una lliga, o que el rival no fes gaire goig, però l'últim any de Guardiola vam esclatar amb una final en circumstàncies molt similars. Per tant, em temo que el que en realitat passa és que no podem suportar el que pot passar dissabte vinent. I aleshores vol dir que no hem entès res, que continuem valorant les nostres temporades en funció del que fan altres. A veure, que no dono lliçons a ningú: jo sóc el primer que dissabte gairebé no vaig sentir ni pessigolles, i que el que ve tindré el cor bianconero, però tots plegats ens ho hauríem de fer mirar una mica. Si la Juve ens dóna una alegria, resultarà que la fantàstica temporada del gran rival es diferenciarà de la nostra en tres tristos punts de lliga, ja que al capdavall l'haurà derrotat el mateix rival europeu que a nosaltres. Així de fina és la línia entre el que hem fet uns i altres, però ens deixem convèncer pels brams eufòrics de la caverna massa fàcilment. Una altra cosa és que no hàgim de ser crítics amb l'equip i exigir-li més, però dissabte tocava estar contents i punt, sense matisos, i em temo que no en vam saber.
Tampoc hi va ajudar gaire, val a dir-ho, un partit estrany, en què els jugadors no paraven de relliscar i amb una realització televisiva espantosa. Però la primera part no va estar malament del tot. Es va veure un Barça convincent, pacient, amb una possessió escandalosa a camp contrari, esperant el seu moment. I quan aquest va arribar l'Alavés va reaccionar i va tornar a posar-ho tot potes enlaire. La final era prou bonica. Però dos gols just abans del descans ho van dinamitar tot. Messi va tornar a ser aquell extraterrestre que ens enamora i la final es va acabar. I aquest va ser, curiosament, el problema: la segona part va sobrar, de dalt a baix. Ni un s'ho va tornar a creure ni l'altre es va prendre la molèstia d'animar més el personal. I això que en algun moment el Barça es va esforçar per tornar l'emoció al partit, en una d'aquelles fases de joc incomprensible i sense cap control ni sentit a què malauradament ens ha acostumat aquesta temporada quan juga amb el resultat a favor. Tot plegat va fer que el xiulet final ens agafés freds i que acudíssim a la nevera a la recerca del cava una mica d'esma.
Però malgrat tot hem d'estar orgullosos. Ara faré una confessió que segurament no sabré explicar: enyoro moltíssim l'època de Guardiola, en què ho guanyàvem tot i ho fèiem de manera sublim, però gairebé m'alegro que ens hàgim tornat un equip terrenal. Perquè gairebé havíem oblidat que és possible ser d'un equip també quan no guanya. El que vull dir és que d'un equip s'ho és per tot el valor simbòlic que implica, independentment dels resultats. El que m'agrada més del Barça és que és un equip gran que mai ha estat tractat com a tal per tot el que històricament ha representat. I això no ho canviarà cap plantilla mediocre ni cap junta miserable que pugui dirigir-lo. Un exemple: el vergonyós comportament policial de dissabte contra els aficionats blaugrana. I això ho saben i ho entenen la majoria de seguidors que el club té arreu del planeta. Potser si algun dia els temps canvien i el Barça ja és només un club gran que no ha de pagar segons quins peatges, perdi part del seu encant i calgui fer-se del Girona. Però, mentrestant, orgullosos d'aquest equip que sap ser universal sense perdre (malgrat tot) la identitat, i que guanyi o perdi assumeix la creu del perseguit.