Alves avança per la banda dreta, fa una bona centrada (sí, sí: Alves) i Suárez marca acrobàticament un golàs a l'escaire. M'aixeco (o ja estava dret?), crido i respiro alleujat. El Barça, ara sí, té l'eliminatòria sentenciada. I és poc després que, un cop ja tots relaxats (acostumem a mirar els partits en família), el meu sogre ens renya amistosament per haver-nos posat tan nerviosos després de l'1-1. Barcelonista atípic pel seu indestructible optimisme, el meu sogre no entén (tot i que de fet crec que la processó li devia anar per dins) que patíssim quan encara teníem dos gols de marge.
Té raó, és clar. Però és que la Champions és la Champions i tot es viu diferent. La lliga és la (dolça) rutina, però a la Champions els gols es criden més, es vibra més, es pateix més. Perquè cada dia t'ho jugues tot a una carta, i perquè els rivals són molt bons. I, a més, cal dir-ho: el Barça va jugar molt malament ahir. No va llegir en cap moment què necessitava el partit perquè s'inclinés cap als seus interessos, i la cercavila constant en què aquest es va convertir el va col·locar en algun moment al llindar del precipici. Sort de Mascherano, una altra vegada el gran Mascherano, providencial contra el mateix rival que en la mítica jugada del 8 de març del 2011.
Què va provocar aquesta situació? D'una banda, l'etern dilema. El rival havia d'arriscar i deixava tots els espais del món. Al Barça li convenia tenir força estona la pilota, però el caramel era tan llaminer per als tres de dalt que li durava segons a la recerca de pilotes llargues que sentenciessin l'eliminatòria. De l'altra, que el rival també juga. I ahir, a diferència de Londres, es va jugar a allò que l'Arsenal va voler. Afortunadament, però, potser només el Bayern pot aspirar a jugar a cara descoberta contra el Barça i guanyar-li la partida. Perquè el Barça té tres monstres a dalt que ho arreglen tot, tot i tot. I en fa prou, de moment, tot i que seria bo imposar el que necessites i no dependre tant de la qualitat individual.
Però vaja, que patint una mica es gaudeix més. I que potser ahir la sensació era d'un regust estrany per l'excés d'ocasions concedides i també perquè la campana va salvar en l'altre partit el que per mi és EL rival d'aquesta Champions. Però la conclusió també pot ser la del culer 2.0: si jugant tan malament guanyem 3-1 el millor Arsenal dels últims anys, podem estar tranquils. No?
