Dos objectius eren bàsics, al meu entendre, en el partit d'ahir: guanyar i no encaixar cap gol. Malauradament, no es va aconseguir cap d'aquests dos propòsits. Però, tot i així, crec que és evident que no se li pot retreure res a l'equip, que excepte en el primer quart d'hora va ser netament superior al rival. En efecte, un cop superat un tram inicial de patiment per la pressió angoixant dels matalassers, el Barça va començar a carburar i a jugar francament bé. És cert: a la primera part gairebé no vam disposar d'ocasions, llevat d'una molt clara d'Iniesta, però no es tractava tant d'això com de neutralitzar l'efervescència de l'Atlético amb control del joc i possessió, i això es va aconseguir. L'equip va jugar agrupat, amb les línies molt juntes, i solvent i solidari en la recuperació, fet que va obligar el rival a endarrerir-se i a no poder contraatacar. El Barça havia de fer una cosa molt difícil, donades les característiques de l'adversari: havia de donar velocitat a la pilota sense confondre-ho amb precipitació. I ho va fer molt bé. De fet, l'única cosa que va impedir obtenir millor premi de la bona feina feta va ser que el factor diferencial, Leo Messi, no aparegués.
En la segona part, l'equip va sortir un pèl més lent, però igual de concentrat. Però de seguida va rebre un cop molt dur, un gol inversemblant de Diego que il·lustra molt bé la idea que no hi ha res a retreure. El gol no va arribar fruit d'una errada defensiva, ni de falta de concentració. De fet, l'equip acabava de deixar-se l'ànima per recuperar una pilota al mig del camp i, en no aconseguir-ho, a Iniesta no li van caure els anells per cometre una falta tàctica en zona no perillosa encara que li costés la targeta. Però l'Atlético va trobar ràpidament Diego en aquesta zona en el servei de la falta, i el brasiler va etzibar una canonada imparable que no va ser culpa de ningú. Pinto no va poder fer-hi res (potser reacciona un pèl tard, però qui podia esperar un xut així fet des de tan lluny?), i com a molt es podria dir que Xavi marcava Diego amb la mirada (i no és el primer cop que li passa), però el golàs va ser mala sort (quants xuts així acostumen a entrar, i més per l'escaire?).
El Barça va passar uns minuts lògics de sotrac, però aquesta vegada la banqueta va reaccionar i va recuperar el 4-3-3. I l'equip va començar a carburar de veritat. Neymar va transformar en gol la primera pilota que va tocar en la seva posició natural, després d'una assistència estratosfèrica d'Iniesta. A partir de llavors, els millors minuts del Barça, ajudat per un públic extraordinari (per què no pot ser sempre així?), i només Courtois va poder impedir la desfeta atlètica. Ara pot semblar que s'hauria d'haver jugat tota l'estona amb tres puntes purs, però s'ha de reconèixer que a la primera part a l'equip no li va anar gens malament la presència dels quatre petits per no allargar-se massa. Crec que a això es referia Martino quan deia que no calia perdre de vista que hi havia un altre partit. Ara, al Calderón, el Barça començarà el partit amb un resultat desfavorable, i potser sí que seria bo renunciar a un migcampista. Per una vegada, a l'equip li convindrà un partit obert, que passin coses, i que si s'ha d'arribar al final amb empat sigui a més d'un gol. Cal jugar sense por, amb paciència i esperant que la sort acompanyi, que ja ens toca.
(Ah! I la FIFA, que no es preocupi. Si cal, sortirem endavant amb el que tenim a casa.)
