Avui escriuré un article seguint la manera de jugar del Barça de les últimes setmanes: sense ordre ni concert.
- El pitjor d'aquesta desfeta és que gairebé no és ni una decepció. Aquest equip ha aconseguit anestesiar-me: no em fa sentir res, ni tan sols dolor.
- Tenia ganes de poder titular aquest article "La lliga de l'equip vestigi", en homenatge a una cançó de l'últim disc d'Els Amics de les Arts, però no ha pogut ser.
- No recordo haver vist mai una plantilla jugar tants partits seguits amb tanta impotència, jugant-s'hi el que s'hi jugava. Ni del Barça ni de cap altre equip.
- Tan difícil era mirar de tenir una mica de possessió després del gol d'Alexis per no patir tant? Ni això ja sabem fer, que ha estat la nostra marca de fàbrica?
- Ha guanyat la lliga l'equip que més s'ho mereixia. De llarg.
- Tampoc és qüestió de dir que aquests jugadors estan en deute amb l'afició. Oblidem molt aviat que ens han fet molt feliços.
- Segurament tothom ha donat el màxim en aquest final de lliga, però sovint no ho semblava. I ja se sap que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar.
- Us imagineu quin final de lliga tan adequat a tanta inversemblança hauria estat que Pinto marqués a l'últim córner?
- A veure si l'única aportació que haurà fet Cesc aquesta temporada haurà estat lesionar un jugador importantíssim de l'Atlético i ajudar així el Madrid per a la final de la Champions.
- Cal reconèixer la vàlua del Tata Martino com a persona, així com la seva incapacitat per dirigir el Barça.
- He perdut una gran oportunitat de viure un títol de lliga blaugrana a Madrid. Per sort, em va tocar viure una apoteosi atlètica, i no pas blanca.
- Si l'excusa del president de la Federació Espanyola de Futbol per no assistir al partit amb la copa era que la seva entrega seria poc decorosa si la guanyava l'equip visitant, va quedar ben retratat: ovació de gala i reconeixement del Camp Nou als mèrits de l'Atlético, i celebració matalassera a la gespa de l'Estadi amb total normalitat, com no podia ser de cap altra manera.
- Comportament exemplar de l'afició: animant fins al final malgrat els pocs arguments de l'equip, i escollint l'opció d'aplaudir els jugadors rivals al final en lloc d'ensenyar els mocadors als propis. Al final resulta que aquests últims anys sí que ens han fet madurar.
- Tenint en compte com ha fet pensar aquesta temporada en la darrera de Rijkaard, si la reconstrucció de l'equip ha de donar els fruits que va donar llavors, dono per molt bo aquest any perdut. No sé per què, però només de sentir el nom de Luis Enrique m'il·lusiono: coneix la casa i el planter, no tindrà manies a l'hora de prendre decisions, i els farà córrer. Segur.
En fi, que aquí s'acaba el meu seguiment al Barça de la temporada. Ara vénen mesos de centrar-me en el cinema i les lectures, tant com el temps m'ho permeti.
