David Cuenca Ros
per en 23 Gener 2015
1,028 Vistes

Minut 85 de partit. Jugada embolicadíssima a l'interior de l'àrea visitant. Busquets cau. Penal. Messi el llança, el porter l'atura, però ell mateix recull el refús i marca. Aquest gol, per tot, pel minut en què va ser i per com es va produir, és una sinècdoque perfecta del partit d'ahir. Un constant intentar-ho, un constant topar amb entrebancs, un constant no per un pèl, un constant patiment... i al final, l'èxtasi. 

El partit d'ahir no va ser gens fàcil per al Barça. L'Atlético va sortir amb la lliçó ben apresa i no va esperar els blaugrana al darrere, sinó que va sortir a buscar-los al davant. Això va fer que l'enfrontament s'assemblés molt més als que van tenir lloc la temporada passada. L'Atlético tornava a mostrar-se com un bloc compacte, i els seus davanters eren una amenaça en cas de pèrdues perilloses. Tot i així, els primers 20 minuts del Barça van ser excel·lents. L'equip no es va deixar intimidar, va acceptar el repte i va decidir que malgrat la pressió avançada dels matalassers no rifaria cap pilota, ajudat pel rendiment excels de Ter Stegen amb els peus. Així, quan es trencaven aquestes línies de pressió, el Barça trobava espais i atacava de manera vibrant, amb un Messi elèctric. Si en aquest inici fulgurant el resultat s'hagués alterat, probablement l'Atlético hauria quedat despullat i indefens. Malauradament no va ser així, i el 0-0 era un resultat esperançador però perillós al descans.

A la segona part, producte de la síndrome típica que afecta els equips que juguen el primer partit d'una eliminatòria a casa (amb voluntat de guanyar el partit, però amb por d'encaixar un gol de valor doble), el Barça es va atabalar. En moltes fases, va confondre verticalitat amb precipitació, fet que va provocar que es jugués cada cop més a allò que l'Atlético volia. Malgrat això, l'equip no es va fer petit com passava sempre l'any passat en el trancórrer dels minuts contra els de Simeone, sinó que sempre va donar la cara, va lluitar i al final va obtenir una justa recompensa. El Barça, malgrat que en alguns moments podria no haver-ho semblat, va fer un partit molt intel·ligent, i l'únic canvi que va fer amb 0-0 mostra la coherència del plantejament de Luis Enrique: anar a fer-los mal, però sense tornar-se bojos. Si no es guanyava no passava res, sempre que ells no marquessin. Per això va arribar un moment que va ser preferible la pausa de Xavi que la perillosa cercavila en què s'havia convertit el partit.

Segur: si fa dos anys haguéssim vist aquest partit, ens hauríem posat les mans al cap. I un partit d'anada i tornada com aquest hauria significat un suïcidi. Però aquest equip és una altra cosa, i jo no li ho retreuré mentre mostri voluntat de portar la iniciativa i ser el protagonista, com va ser el cas d'ahir. És cert que hi va haver moments d'imprecisió, però es va tornar a actuar com un bloc, i allà on fallava un l'altre anava a corregir la situació, solidàriament. És aquest un equip treballat (van apareixent nous detalls, com la insistència a canvis constants i ràpids d'orientació en el joc per cansar i descol·locar la defensa rival) i lluitador. Amb personalitat. La del seu entrenador, per bé i per mal.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill
estic d´acord.
23 Gener 2015
David Cuenca Ros
La sensació és que el 3-1 contra l'Atlético de lliga va ser un punt d'inflexió. Que duri!
24 Gener 2015
David Cuenca Ros
Nou article
26 Gener 2015