Ben segur que si, abans del partit, ens haguessin preguntat si signàvem un 2-1, la majoria hauríem dit que no. Perquè el Barça pot i ha d'aspirar a més i perquè és un resultat molt perillós. Normalment, quan es juga l'anada a casa, els objectius han de ser dos: guanyar el partit i no encaixar cap gol. Només es va assolir el primer objectiu, però en realitat va ser molt important: qualsevol resultat que classifiqués el Barça amb 0-0 obligava l'Atlético a haver de portar el pes del joc en la tornada, i ja es va veure contra el PSV que aquesta responsabilitat li costa i més aviat li fa nosa. I, a veure, no es tractarà pas d'especular amb el resultat i esperar al darrere, i el que més em tranquil·litza són les paraules de Luis Enrique afirmant que l'objectiu és guanyar el partit. Però és evident que, si aconseguim aguantar l'embranzida rival inicial que segur que es produirà, podrem jugar amb els nervis dels madrilenys, jugar amb paciència, aprofitar els espais... Costarà moltíssim, i patirem tant o més que a l'anada (i mira que me'n vaig fer un fart), però sóc optimista.
Perquè, al capdavall, ja diuen que això del futbol és un estat d'ànim. Probablement per això la primera part del Barça va ser tan dolenta. Hi havia ansietat després de la derrota contra el Madrid, i només va faltar el gol de Torres. A la segona part, però, el Barça va sortir més tranquil i va donar un recital que hauria de fer callar una mica els contraris a Luis Enrique, que es passen la vida afirmant que només sabem jugar a la contra. Perquè la realitat és que contra deu homes absolutament penjats del travesser el Barça va combinar a un ritme vertiginós i va crear una ocasió rere l'altra. Amb aquesta versió de l'equip, jo, com Luis Enrique, a la fi del món. Igual que amb una versió del públic, aquesta vegada sí, espectacular. Una vegada més va cantar embogit quan la remuntada estava feta, però aquest cop s'ho havia guanyat amb escreix deixant-s'hi l'alè des del primer minut i quan pitjor ho estava passant l'equip. Tots units fem força.