Sisplau, que ningú em torni a dir que els plantejaments de Luis Enrique s'assemblen als de Mourinho o Simeone (hi ha gent que ho pensa, de debò). No em cansaré de dir-ho: el Barça sempre és un equip propositiu. La possessió ahir va ser escandalosa, però no són només xifres: després del gol de l'empat de l'Atlético només va haver-hi un equip que va continuar buscant la victòria. A Simeone sempre li ha faltat ambició (un cas clamorós, la pròrroga de l'última final de la Champions), i no va voler saber res d'anar a buscar el partit tot i que el Barça estava grogui.
La primera part de l'equip va ser molt bona. La sensació passada la mitja hora era que gairebé no havia generat perill, però que no se li podia fer ni un retret. Parsimoniós deliberadament en la possessió a camp propi, a la recerca d'una mínima estirada de línies de l'Atlético que mai s'acabava de produir, el joc canviava de ritme de migcamp cap endavant. L'equip tocava bé, Iniesta feia el seu enèsim màster... Semblava qüestió de temps, i així va ser: un altre servei de córner assajat amb resultat immillorable. Gol de Rakitic i cap als vestidors amb la feina més difícil feta.
A la segona part alguna cosa va fallar. L'equip no va sortir ni la meitat de concentrat que a la primera, però aguantava el tipus. Però l'Atlético es va comportar amb la destresa d'un paràsit i va aprofitar l'únic moment de desconcert del Barça, just quan intentava refer-se tàcticament i emocional de la doble punyalada en forma de lesions de puntals imprescindibles com Busquets i Messi.
I, certament, d'aquí al final ploms fosos i poques idees, però es va intentar. Ho prefereixo mil vegades a l'actitud poruga d'un Atlético que no es va atrevir a furgar en la ferida per por de prendre mal. Hauria estat excessiu per a tan poca proposta (veure els jugadorassos de l'Atlético desenvolupant un plantejament tan ranci fa mitja angúnia) i massa dur el revés per a tanta voluntat a l'altre costat.
