Em sembla que el que em va passar ahir encara no ho havia experimentat: que l'àrbitre xiuli el final del partit, que això signifiqui que el Barça ha arribat a una final i que no només no ho celebri, sinó que estigui de mala llet. Emprenyat pel joc horrorós de l'equip, emprenyat perquè l'expulsió de Roberto va engegar en orris un molt bon inici de la segona part, emprenyat per haver de jugar la final sense un puntal com Suárez, emprenyat per la lesió de Mascherano, emprenyat per la certesa que encara ens hauríem de sentir retrets pel gol anul·lat injustament a l'Atlético després de tot el que hem d'aguantar... I amb aquest ànim fúnebre em vaig posar a seguir els vestidors del partit. Tots els canals, d'aquí i d'allà, dient pestes de l'equip i accentuant la meva sensació de mala lluna. Me'n vaig anar a dormir cansat, nerviós i irritable. Una bogeria, tenint en compte el resultat.
L'endemà aquestes sensacions han quedat accentuades pels comentaris amb els companys de feina. Que si no juguem a res, que si a Europa no durarem ni dos dies, que si depenem massa del trident, que si no tenim mig del camp... I jo, el primer de reforçar totes aquestes teories.
Però han anat passant les hores i he decidit rebel·lar-m'hi. Perquè una cosa és ser autocrític i l'altra és agafar-se-la amb paper de fumar. No hi deu haver cap altra afició al món (és ben bé que som catalans!) que estigui depressiva l'endemà de la classificació per a una final. D'acord: si no es corregeixen algunes mancances això pot ser pa per avui i gana per demà. Però a vegades penso que som víctimes de l'excel·lència del passat. Assumim-ho: quan dèiem que el que estàvem vivint amb Guardiola era irrepetible era perquè era irrepetible. Han passat els anys, els referents s'han fet grans, la Masia s'ha descuidat lamentablement, els rivals han evolucionat i tot costa cada vegada més. Però aquí estem: malgrat tot, tossudament alçats i amb una capacitat competitiva fora de sèrie. De manera que és moment també de veure les coses positives: d'estar content pel partidàs de Cillessen, content per la consolidació d'Umtiti, content per la generositat en l'esforç de tothom, content per la tornada dels imprescindibles Busquets i Iniesta, content perquè fins i tot Gomes va començar a assemblar-se a un futbolista interessant (és curiós que aquest noi arrisqui i es llueixi més com a pivot que com a interior), content perquè l'àrbitre es va quedar amb les ganes d'ensenyar una groga fatídica a Messi i, ja posats, content per l'oportunitat que el destí ha reservat a Vidal i Alcácer. Content, en definitiva, perquè aquest equip ha anat perdent brillantor en la mateixa mesura que ha guanyat en capacitat de supervivència. Que sí, que tan important (o més) que l'objectiu és el camí, però que hem arribat a una final! Al cent per cent amb l'actitud de l'entrenador ahir després del partit: patim el que calgui per minimitzar els nostres defectes, però mentrestant celebrem-ho, punyeta!
