login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - Atlético 1; i cinema: "La juventud" i "Silencio en la nieve"

A l'asseveració que darrerament alguns fem que el Barça no juga tan bé com abans, el periodista Lluís Simon hi afegeix des de les pàgines de L'Esportiu una veritat com un temple: diu literalment que tampoc ens havien fotut mai tantes hòsties com ara. I és ben cert: per ser just a l'hora d'analitzar el joc de l'equip, cal tenir en compte que està havent de suportar constantment el joc violent dels rivals. Quan semblava que ja ho havíem vist tot amb l'Espanyol (equip que, per cert, segur que ahir va emprar la mateixa intensitat al Bernabéu), dissabte l'Atlético es va superar a ell mateix i va convertir el que havia de ser un gran partit de futbol en un espectacle lamentable. Admiro com van competir amb nou jugadors, però menyspreo la carnisseria que van dur a terme per quedar-s'hi. I encara després es fan les víctimes. I encara després ens hem de sentir allò que sempre acabem jugant contra nou. A veure: Galca va afirmar tan panxo després del lamentable derbi de lliga que si l'àrbitre no havia expulsat a ningú volia dir que no havien estat durs ni violents. Quan, quatre dies després, va acabar amb nou, tot eren queixes. En què quedem? Marca l'àrbitre el límit o no? Algú pot discutir les vermelles a Filipe Luís i a Godín? De veritat ens mereixem haver de sentir en boca d'un jugador de l'Atlético que si Messi va poder seguir jugant és que no n'hi havia per tant? Aquest és el futbol pel qual aficionats i abonats a les televisions paguen autèntiques animalades? En fi... D'altra banda, no és menys cert que la famosa pressió avançada no es converteix sempre en una carnisseria: equips com l'Athletic o el Màlaga ens l'han aplicada amb més noblesa i ens ho han fet passar malament. La fórmula fins ara sembla clara: esperar amb paciència que el rival tregui el fetge per la boca per l'esforç i deixar que el resultat caigui com fruita madura. Lleig, però de moment efectiu, i el rigor del calendari no dóna per a gaire més. Ara bé: com diu Mascherano, algun dia no hi serem a temps de refer-nos dels mals començaments. Per tant, confio que després d'aquest hivern de resistència de mica en mica vagi arribant l'excel·lència. I, sobretot, que deixem enrere dubtes sobre el joc adequat en moments com la segona part, guanyant i amb dos homes més i que no vam saber tancar per por sobre el que calia fer.

Com aquest Barça una mica bipolar, hi ha en l'esperit del cinema italià la dicotomia entre l'astracanada i la reflexió, l'exuberància i l'intimisme. Aquesta dicotomia la representava molt bé Fellini, i ara qui sembla que més li pren el relleu és aquest controvertit Paolo Sorrentino. La seva exquisida (en el millor del terme, i en el que no ho és tant) darrera pel·lícula, "La juventud", condensa bé aquesta dualitat. Però, al meu modest entendre, els aspectes positius guanyen per golejada als negatius. D'acord: en algun moment la pel·lícula peca d'agradar-se massa, d'esteticisme, gairebé de pedanteria. I arrisca un pèl massa amb Hitler i Maradona. Però estem davant d'una pel·lícula literalment preciosa, i que en determinades seqüències em va emocionar com feia temps que no em passava en una sala de cinema. "La juventud" és una pel·lícula sobre el temps i la manera d'afrontar-lo. Com a la majestuosa novel·la "La muntanya màgica", de Thomas Mann, Sorrentino situa intel·ligentment els personatges en un balneari (de fet, jo diria que el mateix balneari), un lloc on tot s'atura i tu decideixes cap a quina banda del telescopi vols mirar: si cap a la que et mostra rotund el futur o cap a la que et mostra desenfocat el passat. Els dos protagonistes, esplèndids com sempre Michael Caine i Harvey Keitel (molt ben acompanyats per la inevitablement magnífica Rachel Weisz), afronten la vellesa de dues maneres antagòniques: el primer des de l'apatia i el segon des de l'acció. El primer creu que ja ho ha fet tot; el segon creu que el millor està per fer i que donarà sentit a la resta, com les últimes paraules d'un moribund. Només al final (i no crec que sigui exactament spoiler revelar-ho, ja que aquí el que compta no és el què sinó el com) el personatge de Caine entendrà que la infelicitat no s'evita amb l'apatia, i que tot és tan maleïdament efímer que al capdavall només vivim per crear-nos records. I dos versos eterns de Rubén Darío bateguen durant cada segon d'aquesta fràgil i deliciosa pel·lícula: "y la carne que tienta con sus frescos racimos, // y la tumba que aguarda con sus fúnebres ramos."

Molt més modesta, "Silencio en la nieve" és una producció espanyola que explora un passat poc reconegut: l'ajuda d'una divisió enviada per Franco per lluitar contra els russos al costat de Hitler, és a dir, la División Azul. El més interessant és la barreja de gèneres, entre policíac i bèl·lic, que permet explorar les ferides no tancades de la recent guerra civil. Alguns dèficits interpretatius i de guió impedeixen que la festa sigui completa, però es deixa mirar i instrueix una mica, que sempre va bé.

Comentaris (1)01-02-2016 23:16:04

davidcuencadavidcuenca blog, 04-02-2016 22:28:12

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: