Hi ha una imatge del partit d'ahir que il·lustra a la perfecció per què, es digui el que es digui, sempre és millor jugar el primer partit d'una eliminatòria fora de casa. Els jugadors comencen a estar cansats, sembla que el Bayern cada cop se sent més còmode, el resultat no s'ha mogut del 0-0 inicial i només queden vint minutets. I la imatge és la següent: Luis Enrique i Unzué dialoguen entre ells, capficats, conscients que cal introduir algun canvi però sense decidir-se. M'imagino el seu dilema: necessitem més control al mig del camp, Xavi ha d'entrar, però no hem marcat. Caldria sacrificar un davanter, perquè si el Bayern continua trobant-se amb situacions de superioritat al mig del camp podria acabar fent-nos mal, però costa prendre aquesta decisió perquè no hem aconseguit ni un gol de botí. Però un 0-0 no és dolent del tot; l'important és no encaixar... Tot això els devia passar pel cap, fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi havia prou.
El que vull dir és que estic segur que el Barça, que va fer un partit fantàstic, hauria atacat amb molt més convenciment si aquest primer partit s'hagués disputat a Munic. Com ho va fer a Manchester i a París. Però aquí calia no tornar-se boig, i tot el partit va ser molt més racional... Fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi hava prou.
En una conversa amb un amic m'he adonat que qui només n'hagi vist el resum (com era el cas del meu interlocutor) no es pot fer ni la més remota idea de la grandesa del partit d'ahir. Va ser una batalla preciosa per la pilota. El Bayern va tenir-la un pèl més, però el Barça va ser molt més profund. Només el Barça va fer treballar el porteràs rival. El pla de Guardiola era clar: poblar el mig del camp per deixar el Barça en inferioritat en aquesta zona. Li va funcionar a mitges, i només els primers deu minutets. Perquè els jugadors del Barça van ser més solidaris entre ells que mai, van saber estar sempre molt juntets i, per damunt de tot, tenien un Rakitic immens que treballava per quatre. Això va obligar Guardiola a rectificar, perquè si el Barça aconseguia la pilota era un suïcidi enfrontar-se al temible trident atacant blaugrana amb només tres defenses. De mica en mica, doncs, el Barça va anar fent seu el partit i, com ha passat altres vegades, va semblar que convertia els bavaresos en un equip vulgar. Al descans, però, s'hi va arribar 0-0 perquè Neuer és un porter d'una altra galàxia.
La segona part no va començar bé. El Bayern es va fer l'amo de la possessió i el Barça no sortia de la cova, entre altres coses perquè no està acostumat a perseguir la pilota i quan la tenia es precipitava. I així es va arribar a la situació descrita al principi d'aquest article. Aleshores, crec haver-ho dit ja, va aparèixer Messi i va decidir que ja n'hi havia prou.
I és que no hi ha paraules per descriure el que és Messi, l'assegurança de vida que és per a l'equip. Qualsevol cosa que pugui dir s'haurà dit ja. Però crec que serem injustos si focalitzem el triomf exclusivament en l'argentí. Va ser decisiu, evidentment, però dir que va sentenciar el partit ell solet seria injust. Injust per als seus companys, que es van buidar i que amb la seva pressió avançada el van deixar dos cops (un Alves i un Rakitic) en situació de definir com només ell sap fer (el segon gol és antològic; ja ha passat a la història). Injust per a Luis Enrique, que ha fet una feinada perquè aquest equip sigui la màquina que és ara. Injust per a Guardiola, perquè els que no el suporten (d'aquí i d'allà) ja s'han afanyat a dir que el de Santpedor guanyava només perquè tenia Messi (com si no hagués estat ell qui més va col·laborar decisivament a convertir-lo en el monstre que ara és). No hi ha cap necessitat de fer llenya de Guardiola. Respectem el llegat que ens ha estat donat.
Però, malgrat que no m'he pogut estar de fer aquestes estirades d'orelles, avui és un dia per gaudir. Dissabte tornarem a lluitar per la lliga sense marge d'error, i dimarts ens tornarem a posar nerviosos davant la possibilitat que el Bayern pugui remuntar. Però avui cal assaborir la felicitat provocada per l'èxtasi de l'últim quart d'hora del partit d'ahir. Encara pot passar de tot, i poden arribar decepcions doloroses (tot i que mai fins avui m'havia sentit tan optimista), però passi el que passi aquesta temporada en cap cas serà un fracàs. Perquè els culers hem recuperat la llum als ulls i l'orgull quan parlem del nostre equip.
