D'acord, d'acord. Deixeu de donar la tabarra: no era penal. Ho ha reconegut el nostre director tècnic, ho ha reconegut el nostre entrenador, ho han reconegut tots els espectadors que han anat a l'Estadi i ho reconec jo des d'aquesta modesta tribuna. I això ens honora. Molt bé: no era penal; i què? Què havia fet el Betis fins aleshores? Quanta estona hauria trigat a arribar el primer, malgrat un partit travat i un joc més aviat espès? I ho ha dit molt bé Luis Enrique: quantes vegades ens perjudiquen i no ens queixem? El primer gol ha estat lletgíssim, del tot i en tot, però ja està. Un partit no és una jugada, sobretot si passa al minut 30.
Del partit d'avui, només es pot dir que ha estat una mica decebedor, ja que l'equip no ha fet el futbol al qual ens té acostumats (és difícil quan el rival només dóna puntades i quan tens un concert de xiulet incomprensible per a tothom). Però el Barça l'ha resolt amb seriositat i ofici. Només no entenc la mania que tenim d'oblidar-nos de la pilota quan tenim un resultat folgadament favorable, de tornar-nos bojos en cercaviles que només semblen pensades perquè els tres de davant es diverteixin però sense solta ni volta. Compte, perquè aquests detalls de manca de rigor ens poden penalitzar a la llarga. Un equip ha de mantenir la seva personalitat durant els 90 minuts. Sobretot si té migcampistes que se surten com ara Busquets i Roberto avui o Iniesta pràcticament sempre.
Una última reflexió. Fa goig acabar l'any amb cinc copes damunt la gespa. Ens hem acostumat a guanyar i hem protagonitzat tres anys històrics (2009, 2011 i 2015) que ja no ens podrà treure ningú. Evidentment, és el moment d'advertir que l'elogi debilita i que cal tornar a posar el comptador a zero amb humilitat. Però sento parlar els jugadors i l'entrenador i en això estic tranquil. El que avui volia dir és que seria bo que tots els culers recordéssim que guanyar és meravellós, i que per molts anys, però que el nostre orgull barcelonista té a veure amb quelcom molt més profund que els resultats. Ser del Barça és una manera d'entendre el futbol i, sobretot, una manera d'entendre la vida. Fa un any, just després de la famosa derrota d'Anoeta, vaig escriure una carta als Reis en què demanava per damunt de tot poder-me continuar sentint orgullós de ser barcelonista. No demano res més, futbolísticament, per a aquest 2016. Ploraré amb les derrotes doloroses i esclataré amb els èxits si arriben, però en època de vaques grasses és bo recordar a la gent que la diferència entre el Barça i molts equips de l'elit europea és molt petita i que potser no sempre podrà sortir cara, i que no ens mereixerem això d'ara si a la primera patacada abandonem el vaixell. Siguem crítics amb l'equip, exigim-li tot i més, desitgem guanyar amb totes les nostres forces, però per damunt de tot recordem sempre qui som, el que representem i els valors que defensem. Perquè això, més enllà dels trofeus, és el que de veritat ens fa eterns.
Feliç any nou a tothom!
